Armageddons

"Esta caída a la que creo que te diriges es de un tipo muy especial, terrible. Al que cae no se le permite ni oír ni sentir que ha llegado al fondo. Sólo sigue cayendo y cayendo. Es el tipo de caída destinada a los hombres que en algún momento de su vida buscaron en su entorno algo que éste no podía proporcionarles. O que creyeron que su entorno no podía proporcionárselo. Así que dejaron de buscar. Abandonaron la búsqueda antes de iniciarla. ¿Me sigues?"
El guardián entre el centeno, J.D. Salinger.

Metacognició, I

Ara sé perquè fa temps que ja no forme part d'este poble: jo no sóc de passetjos, sóc de carreres.

Respostes

Després de tant de temps de trucar a les portes del teu cor, hui ja entenc perquè no les has obert. Perquè tu, aquell que ha sigut testimoni impassible de la meua mort; tu, aquell que ha posat en quarentena tanta estima de xeques en blanc en temps de crisi; tu, aquell que encara em mira com la primera vegada malgrat tota la fel escopida però no lluita per mi, tu no en tens de cor.

Necessitats

Sec en esta taula perquè necessite dir alguna cosa. Treure tot alló que amague amb un somriure amb el que enganye a tot el món, fins i tot a mi mateixa. Algo aixina com que encara t'enyore. Que hi ha dies en que este buit és com una ametla amarga, que et desgracia tot el menjar d'abans i el de després. Que, de vegades, et trobe tant a faltar que, jo que m'he quedat sense cap mena de fe en res, torne a resar. I resant, demane que no camines pel mateix carrer pel que jo ho faré. Que el destí et duga lluny. I ràpid. Una desaparició súbita. Zas. O que faça això amb mi. Ja no m'importa tindre una seu fixa perquè en realitat ja no sé on sóc ni qui. Demane que no gires el mateix cantó que jo al mateix temps que jo. Perquè si això passara, i caminarem pel mateix carrer i girarem el mateix cantó al mateix temps, estic segura que no podria soportar eixa petita distància. Que em llençaria cap a tu i, amb tot l'enyor i el buit i l'amargor que duc a dins i que arrastre com si fóra una pesada bola de presonera en llibertat condicional, ploraria desconsoladament mentre començaria a resar amb la fe renovada. I, abraçada a tu, demanaria que eixe moment es tornara en poesia, després de tanta narrativa barata i pàgina en blanc en la que visc des que te'n vas anar, i que una enfiladissa cresquera al nostre voltant mentre les ferides que no curen mai, tantes ferides com inhalacions que faig cada dia sense tu, anaren, per fi, cicatritzant.

Sec en esta taula perquè necessite dir alguna cosa. Perquè el silenci tampoc m'ajuda. Però me n'adone que el que necessite no és traure al carrer tota la brossa que tinc dins de casa. El que necessite, en realitat, desgraciada de mi, es eixe abraç etern amb tu que ja mai tindré.

Per a tu; per a mi

Feliç no-aniversari.

Perdone vosté...

... però jo no sóc jo i les meues circumstàncies. Jo sols sóc jo quan aconseguisc deixar-les enrere.

Açò sí que és un post d'amor, xe

La primera vegada que et vaig vore vaig tardar en acostar-me. Semblaves tant distreta amb totes les possibilitats que t'envoltaven que quasi ni et vas fixar en què jo també hi era entre elles. Però, de sobte, per un impuls que alguns anomenarien destí i que jo simplement atribuïsc a una valentia escasa en mi, em vaig decidir. Vaig ixir del racó dels potencials on em guaria. I vaig anar cap a tu. Indecís. Temerós. Buscant, d'una forma quasi infantil, alguna cosa. Sense saber exactament què. No tenia referents per contestar eixa pregunta. Però ahi estava jo. Davant, per fi, de tu. I tu, per fi, em vas vore. I em vas vore guapo... I, en eixe moment, en eixe instant d'aquella vesprada d'un novembre en què floria la felicitat per tot arreu, em vas triar a mi. A mi d'entre tots. A mi d'entre tot.

Des d'aleshores, no s'hem separat mai. O quasi mai. De vegades, t'he deixat marxar per a que et trobares fora d'esta casa en què sé que un dia et vas perdre. Sincerament: sempre he tractat d'impedir-ho. De vegades, recluint-me, incrèdul, en una habitació. I asomant-me tímidament per la porta. Pensant que si mire com te'n vas sense quasi mirar possiblement marxes sense quasi marxar. Perquè no m'agrada la soledat. Contra tot pronòstic. I encara que de vegades desaparega en nous amagatalls i a tu et semble que jo també necessite un temps per a mi. Fins i tot, en eixos moments, continue estant al teu costat. Sentint-te. Com rius uns dies. Com plores, d'altres. Com els acabes tots callada. Evidenciant un buit amb nom i cognoms que jo tracte de silenciar amb el meu runrun de sempre. I, quan arriba la nit, m'arraulisc al teu costat. Sota el nòrdic els dies de neu. I deixe que trenques el silenci en què romanem tu i jo amb la pregunta sense resposta de totes les nits. Que m'abraces. Que em rasques com tu saps sols per a que sàpia que no estic soles en este món tant extrany. Jo, a canvi, et desperte a meitat nit. Perseguisc els teus peus. Et parle en llenguatge gatuno. O lluite contre els monstres i les restes del teu naufragi. Sols per a que sàpies que tu tampoc estàs soles en este món tant extrany.

Coses com estes que passen en dies com estos

Mentiria si diguera que, des que te'n vas anar, no han passat coses en la meua vida. També mentiria si diguera que han aconseguit plenar el buit que vas deixar. De vegades, fins i tot, les coses que m'han passat en este temps han fet un poc més gran eixe forat. Perquè han fet més patent una absència que no té billet de tornada. Sense consol al principi. Ni al final. Però m'han passat coses. M'he reiventat en tres països diferents. En un d'ells he plorat sota la dutxa mentre l'aigua em netejava la sorra per fora i la sang per dins. En altre he tractat sincerament d'oblidar-te compartint un aire irrespirable amb més de mil milions de persones. En l'últim et vaig cedir, derrotada, l'espai dels meus somnis mentre, en la vida real, tractava que l'entorn que em rodejava, immaculat i alhora salvatge com cap altre, em deixara sense nits. També he viatjat al meu continent interior. I allí he instalat una tenda campanya de tela impermeable i ignífuga per tractar de no patir mai més. M'he posat el teu pijama un divendres a les vuit de la vesprada i no me l'he llevat fins seixanta hores després. He caminat amb ell per carrers matiners on no em coneixia ningú. He compartit homens en habitacions de números cap-i-cues. He besat i he plorat. Tot al mateix temps. Amb el mateix home. I vàries voltes. He tractat de tornar a estimar. Però he reconegut la meua errada a temps. He anat a juí. Per partida doble. I m'han condemnat a una llibertat que ofega. He deixat de ballar per una causa major. Que és el mateix que dir que he deixat de ser feliç. Però, a canvi, m'he convertit en un peix d'escames delicades. He plenat de flors ma casa. La cuina. La meua habitació. I, fins i tot, el meu cabell. He estampat el meu cotxe contra uns bolardos. He caigut d'un cavall. D'una bici. Dels braços d'un amic. I he continuat alçant-me. He fet noves amistats a partir de les velles. A aquelles que van vindre de places de color comunista, les vaig guiar per carrers plens de tarongers. He représ el cordó umbilical com a font d'alimentació emocional. Però ara crec un poc menys en les relacions personals. He despedit al millor amic de la meua germana: un gos. He aprés a ser la mare soltera del millor gat del món. He pensat seriosament en la possibilitat de que jo no siga mai una dona d'anells. Fins i tot, he acabat trobant el de coco que creia perdut davall d'un llit ple de restes d'una vida paral.lela. I he decidit posar-me-lo en el dit amb el nom més bonic de tots: el dit-cor. Preparada per a alçar-lo un dia d'estos i fer-li la peineta al teu record. Un dia d'estos en el que em passen coses com estes.

D'anells i altres mentides

No sóc una dona d'anells. Ara que ho pense, crec que ho he sabut des de sempre i no sé a què m'he empenyat en dur-ne un. El d'or que la tia rica de la familia em va regalar per la comunió em venia xicotet. Però mai el vaig fer engrandir i em va deixar el dit sense circulació en els moments crucials de la infantesa: l'estiu, les carreres al carrer i les vesprades de cels de taronjers. El de plata que em vaig comprar per a demostrar-me que jo també era com les demés es va esvarar del dit una nit de festa i, quan el vaig poder recuperar, mai ja va ser el mateix. Anys més tard, al meu cor li va passar el mateix en una altra nit de festa: algú li va destrossar la forma originària. I dubte que alguna vegada torne al seu estat primigeni. Després van vindre els anells de coco. Me'ls vaig comprar per a demostrar-me que jo no era com les demés. Però els vaig perdre tots. Alguns jo soles. Altres, amb l'ajuda del gat. Sospite que l'últim es va convertir en una pilota de futbol de primera divisió en la lliga gatuna i ara està baix de la nevera. Però no tinc ganes de traure-lo d'ahi. Ni de buscar-lo. Jugue massa amb els anells per pendre-me-los seriosament. Els canvie cada cinc minuts de dit. I me'ls lleve quan he d'escriure. Quan em banye en el mar. Quan dorm en un llit que es va eixamplar i es va plenar de portes d'entrada l'infern el dia que te'n vas anar. Tampoc el llit ha tornat a la seua forma originària. En realitat, crec que tinc massa paperetes per perdre els anells de manera irremediable. Però tant me fa. Per fi me n'he adonat que no sóc una dona d'anells. Perquè la meua mà és més meua sense necessitat de demostrar possessions. La nuesa de la meua pell conta més històries que envoltada per un cercle màgic. I soles serà d'algú quan me l'agarren ben fort per a no soltar-la després. Serà d'algú aleshores sense artificis ni etiquetes socials que creen borses de marginació sentimental. I, sobre tot, ho serà sense remei. Perquè pot ser eixe va ser el meu problema amb tu: donar-te la mà, i tot el que anava amb ella, tan fàcilment.

Onomatopeies, I

La meua nana: el teu runrun.

Que passe, o que no

Sé que açò també passarà. Ho sé perquè ja havia fet este camí abans. I un dia vaig aplegar a la meta. Sóc la mateixa que era aleshores. Em reconec en cada lletra. En cada espiral. I va acabar passant. Així que sé que açò també passarà. És el que tot el món em diu. Que un diumenge qualsevol acabaré despertant-me sense que, a l'obrir els ulls, em tope de nassos amb un buit: el que vas deixar un diumenge d'aquell estiu en què vaig morir. Em diuen que un dia plenaré eixe forat. Amb altres cossos. O amb el meu propi, rodant tota la nit pel llit com una mandonguilla d'aladroc per a distraure'm i tractar de no pensar massa en que, sense saber com, com en el pitjor truc de màgia de la història, m'he convertit en una dona vacant. En un quadre de Magritte: un sombra retallada en la finestra. I foradada. Em diuen que un dia ja no voldré que te'n recordes de mi perquè tu hauràs desaparegut amagat al fons d'un calaix ple de teranyines on ja no tindré ni força ni ganes per a clavar la mà. Que ja no faràs mal. Que el mal no farà mal. Que el pòsit de pena constant en el que visc haurà desaparegut. Que hauré aprés a respirar sense que l'aire em raspe allà per on passa. Que continuaré sense entendre res. Perquè te'n vas anar. Perquè no vas tornar. Però que ja no m'importarà.

Tot això passarà, em diuen. I ho sé. Desperte, esmorze, sesteje i camine pels carrers d'una ciutat que tot ho ha embastat amb ponts esperant, un dia, creuar el que connecte el meu passat amb el meu futur sense que les juntes de dilatació facen soroll i em deixen sommiar. Necessite pensar que tot això també passarà. Que seré la mateixa que era abans de tu. Que tornaré a creure. A mirar la vida amb valentia. Cara a cara. I amb la pistola preparada en el pantaló. Però, mentrestant, no puc evitar preguntar-me quan passarà tot això. Com. I , sobre tot, perquè. Perquè ha de passar això si precissament era tot el contrari del que jo haguera volgut que passara.

Tot em diu ves-te'n

"Márchate. Esta tierra está maldita. Mientras permaneces en ella te sientes en el centro del mundo. Te parece que nunca cambia nada. Luego te vas un año, dos. Y cuando vuelves, todo ha cambiado. Se rompe el hilo conductor. No encuentras a quien querías encontrar. Tus cosas ya no están. Has de ausentarte mucho tiempo, muchos años, para encontrar a tu vuelta a tu gente. La tierra donde naciste. Pero ahora no es posible. Creo que estas más ciego que yo".
Cinema Paradiso

Metamorfosi

Tu et fas anglés. Jo, concerts. Tu et fas optimisme. Jo, pessimisme. Tu et fas vida. Jo moric un poc cada dia. Tu et fas cim. Jo, muntanya russa. Tu et fas serenitat. Jo, descontrol. Tu et fas llum. Jo, foscor. Tu et fas futur. Jo no aconseguisc passar del passat. Tu et fas força. Jo vaig desunflant-me i perdent-me de vista pel cel. Tu et fas il.lusions. Jo m'he quedat sense motius per alçar-me del llit. Tu et fas poble, el teu poble. Jo vull emigrar a una gran ciutat. Tu et fas companyia. Jo, soledat. Tu et fas conscient. Jo em drogue per a no ser-ho. Tu em mires. Jo no puc fer-ho.

Tu et fas jo. Jo em faig tu. I tanmateix mai hem estat tant lluny l'un de l'altre.

Entre tu i jo

Parles de nit, i ho saps. Encara que a l'endemà no em digues res, sé que ho saps perquè em mires quan les teues paraules em desperten, encara no sé si a la vida o a la mort, i obric l'ull amb el que he aprés a distingir-te de la resta de foscor. Parles de nit, i sé que ho saps perquè, quan jo et conteste, encara amb un peu no sé si en la vida o en la mort, obris bé l'ull amb el que tu sí saps distingir-me perfectament de la foscor, i em rebatixes tot el que t'he dit.

I, aixina, entre els teus ulls de gat endormiscat i els meus de gata ferida, entablem una conversa sobre la vida i la mort que soles entenem nosaltres i que dura cada una de les nits eternes que tu i jo compartim.

Contradiction

Tinc tot el que sempre he volgut. Soles que ara ja no és el que vull.