Esperits queden

Quan te'n vas anar, vaig fer desaparèixer tot allò teu que havia quedat en esta casa. La borsa de tabac que, amb les presses, et vas deixar aquell matí quan cap dels dos sabiem que anava a ser l'últim que passaries ací. La camisa rosa amb què li vas regalar color al meu armari. El rellotge, també rosa, que em vas donar mentre jo fregava el deliri per culpa d'aquella febra. Els cors que revolotejaven per la meua habitació des d'aquella agotadora nit de febrer en què em vas confessar que t'havies enamorat de mi. El barrufet que coronava aquell centre fet per ta mare amb què vas aparèixer darrere de la porta d'un Nadal que olia a mandarines i a tu. El teu cd: la teua obra d'art més perfecta. El paperet que em vas deixar al cotxe aquell estiu de banquets, preventoris i romerals. Aquell estiu en què vam tornar a tindre disset anys. Això va ser el que més em va doldre: sabia que desfer-me de les teues cançons significaria un punt i final per a tu; desfer-me d'eixe paper, ple de lletres sinceres com mai més i guardat durant un any al calaix que més prop tenia, era el meu punt i final.

Però ja ho dius tu: la casa cau i els esperits es queden. I ací s'ha quedat el teu. En una cafetera gran que ja no he tornat a utilitzar. Arraconada a l'armari com la xica americana d'ulleres de cul de got amb qui ningú vol ballar en la festa de graduació. En una cadira buida amb la que encara no he tingut el valor d'enfrentar-me cara a cara. En el ciri antimosquits que vaig comprar per una celebració d'aniversari en el punt de partida que va aplegar tard. En les anxoves que encara roden per la meua nevera. En els danones que no estufe. En un pijama que ja no ol a tu i que em vaig posar de seguida quan em vaig ser infidel. En el vestit meu que més t'agradava. En un banquet al parc de davall de ma casa on ara no seuen ni els vells. En cada bona nit, amor meu, que ja no escolte quan entre a un llit gran i gelat sense tu. En Bi, el gato-perro que ara crie jo soles. En totes les pel.lícules de París. En cada divendres. En cada dissabte. En cada diumenge.

Diuen que als esperits hi ha que deixar-los marxar. Soles així ells, i nosaltres, recuperem la calma perduda. I sé ben cert que és això el que tu i jo neceesitem ara. Trellat, li vas dir tu en una mostra més de la teua sensibilitat. Però com fer que el teu fantasma se'n vaja? Com fer-ho si ell encara em dóna la mà?

Amb dedicatòria

Esperança, a la cap i a la fi

-"Señora, entre Austria y Italia hay una parte de los Alpes llamada Semmering. Es una zona muy alta, increíblemente empinada. Y cuentan que construyeron una vía férrea sobre los Alpes para conectar Viena y Venecia: hicieron la vía mucho antes de que existiera un tren que pudiera hacer el recorrido. La construyeron porque sabían que algún día llegaría el tren".
(Bajo el sol de la Toscana)

Dol

Sé que no tindré més remei que guardar dol per tu.
Però també que no tindré més remei que no guardar-lo per mi.

Boomerang vital

Tens el que sempre has donat.
Dones el que sempre has rebut.

Cercles perfectes

Inhale la teua última exhalació.
Exhale la teua propera inhalació.

La fi

... i em pregunte si la fi de la meua adolescència és ésta. Quedar-me dormida en el sofà, un divendres per la nit, mentres tu, també dormit, escoltes el meu cor...

Jo, que era gos, ara sóc gat

Jo era el somriure forçat. La soledat. El plor constant. Una pared al final del corredor tenyida de dolor. Una mirada que no alçava el vol. Un desig. Un únic desig. Lletres d'expiació.

Després, vaig ser dansa. Una coreografia de quatre vuits. Les nits sense dies. Un triple mortal sense red. Aire. Aigua. Rialles, rialles i rialles. Vaig ser un diàleg en esperanto. La força d'un terratrèmol. Lletres de súbita felicitat.

I aleshores vas aparèixer tu.

I jo, que sempre havia segut gos, ara sóc gat. Jo, de cuina dolça, ara sóc pebrella, sal i ceba. Jo, que sempre havia segut llibre, ara sóc una peli per nit. Jo, que era filla, ara sóc mare. La meua pell de llop es queda en catifa de museu cada vegada que apareixes per la porta. Jo, abans pedra, ara sóc mousse. Jo, abans independència, ara sóc amarre. Jo, abans lletres, ara sóc vida.

I esta nova jo comença a fer-me tanta por...

La felicitat és un ou i me'l menge aixina

Què va ser primer: ser feliç o pensar que sóc feliç?

La teua vall

Mentre active el meu GPS per a saber on estic exactament -perquè he tornat a la meua realitat però no em trobe en ella; perquè encara rellepe tres setmanes i mitja de rialles que m'han elevat al quadrat i han aclarit les incògnites de la meua vida- descanse el meu rostre sobre la teua pell de gitano.

I allí, olorant a herbes de Mariola i desfent i refent una madeixa de carícies, continue sense saber on estic. Però al menys sé que, en el moment exacte de trobar-me, m'agradaria fer-ho entre la vall dels teus omòplats.

Diumenge de fira

El meu cap hui: un ensordidor segundero. Una nòria de fira que roda, roda i roda impulsada per les petites pates d'un hàmster.

Pena

Es va assecar les insistents llàgrimes i, al retirar el mocador del rostre, va vore que estava tenyit de roig.

"Pot ser" -es va dir- "després de tant dolor i tanta pena, ja soles puga plorar que sang..."

Jo estic ací

Carregat d'una motxilla plena de mapes de ciutats, dones i concerts, em preguntes on he estat jo fins ara. I et conteste que ací. Amb la claredat del sol que comença a nàixer, et dic que sempre he estat ací. En la panxa del bou. Desgastant les sabates fent dia a dia el mateix recorregut. Et dic que mai he necessitat fugir. Mai fins fa poc, quan he volgut fugir fins i tot de mi mateixa. Però tot passa de llarg si deixes que passe. Si nades sota l'aigua quan les ones remenen la mar. O si no tens més remei que fer-ho. Perquè, després, res és igual. Ni el decorat. Ni tu. Ni tan sols la tempesta contra la que has lluitat. Per això he sobreviscut. Perquè he aprés a perdre les plomes amb cada canvi estacional. O a cubrir-me d'altres. No sé si més vistoses o més resistents. Però sí diferents.

Amb la claredat del sol que comença a nàixer, em preguntes on he estat jo fins ara. I et conteste que ací. Mutant la pell mentre la terra gira. O mentre la fan girar els altres. Intentant que el moviment s'ho enduga tot per davant menys el meu epicentre. Tractant de canviar sense moure'm per a que el passat siga un present quan la meua vida comence a rebobinar i et duga de nou, com està fent, davant de mi.

Quan és ara

-¿Volveré a reír?
-¡Claro!
-¿Cuándo?
-Cuando haya algo que te haga mucha, mucha, mucha gracia.

Sexo en Nueva York. La película.

Ganes, simplement

El cor em batega en quinta. Sense escalfament previ ni estiraments posteriors. Els peus se'n van instintivament darrere de qualsevol melodia. I el 1'72 que em separa del terra sols pot que tractar de seguir-los. I mentre hi ha melodia, no hi ha descans possible. Em dóna igual el que pensen de mi. El que diguen. El que creguen. No em calen vuit hores de són. Ni tan sols en tinc, de són. Empalme les nits amb els dies, els dies amb les nits. Embaste la vida amb llaços dels colors del arc iris. Xarre, xarre i xarre. Ric, ric i ric. La felicitat em fa suar. Però no li tinc por a l'esforç. I, a més, he descobert el nou continent: que la vida, la de les majúscules, és una conga amb Rafaela Carrá. Em besen granotes però ni tan sols m'importa perquè no han aconseguit que desaprenga a estimar fent l'amor. I a més, de tant en tant, alce els peus uns centímetres del sól sense necessitat de que tu em mires. La batalla em va mutilar un any, sí. Però ara toca recuperar-lo.