dilluns, de març 28, 2016

Baixar i pujar


Cada vegada que baixe i puge, hi ha alguna cosa dins de mi que sofreix una descàrrega. Com quan, de xicoteta, em va donar el corrent elèctric en tocar un llum que havia estat encés cinc minuts abans. En aquell moment, tot el meus cos va zigzaguejar sense control, com una serpentina enganxada a un ventilador funcionant a màxima velocitat. El tremolor va ser breu però intens, tan intens com per obligar-me a apartar la mà de seguida mentre cridava, instinctivament, a ma mare. L'única seqüela que em va quedar d'allò és el record i el coneiximent del que que suposa un sacseig, tot i centesimal, en el teu epicentre. Un terratrèmol amb el qual sols trontollen els teus peus. Ressuscitar sense haver-te mort prèviament.

Quelcom semblant em passa cada vegada que baixe i puje: recòrrer els cinc-cents kilòmetres que separen la ciutat de les arrels de la ciutat dels vols és com una descàrrega d'electricitat. Potser és per la diferència d'altitud. O per la de temperatura. O, fins i tot, per causes més banals, com les cinc hores que he d'estar asseguda en el tren, i on, de sobte, passen coses com l'últim home que em va fer plorar en direcció al bar. Però pujar i baixar sempre em trasbalsa uns quants dies. Em deixa amb un peu en el passat, i l'altre en el futur. És a dir, exactament en el present, este esmunyedís, infinit, i alhora inexistent, present. Plena d'energia, i tanmateix extenuada. Plena de renúncies, però també de noves presències. Plena de preguntes escrites en condicionals per a les quals no tinc cap resposta. Ni quan baixe, ni quan puge.  

Perquè baixar m'enfronta cara a cara amb les pèrdues. Fa que em retrobe, a pèl i sense transicions en blanc o en negre que amortiguen l'impacte, amb la meua infància, amb el carrer d'un col·legi pel qual caminava amb una motxila carregada de llibretes amb les fulles en blanc, amb la taula d'un menjador on s'asseien uns pares que no s'havien ferit, i tres germans que parlaven i reien. Que reien molt. Baixar fa que em retrobe amb un passat on el futur estava -com dubtar-ho?- ple de glòries. Amb aquell somni que va començar en un camí per a excursionistes ple de pedres pel qual tu i jo vam acabar rodolant. Amb una ciutat matriarca i poderosa que finalment em va ensenyar les seues misèries. Com, tard o d'hora, vam acabar fent-ho tots nosaltres. 

Baixar és, doncs, seure'm davant la innocència perduda, davant d'aquella mare amb la qual res roïn no et pot passar, davant d'una felicitat que mai més tornaré a sentir. Baixar és necessari, perquè em retroba amb la que encara sóc, malgrat la distància. Però és dolorós. Sobretot, perquè este dolor no l'alleuja pujar. Pujar, de fet, em confirma totes estes pèrdues. Perquè pujar m'obri portes, però em ratifica que hi ha finestres que mai més es tornaran a obrir. Pujar em mostra el camí de l'esperança, de les segones oportunitats, de la vida que no para. Però, cada vegada que puje, ho faig, desgraciadament, amb l'única certesa que hi ha batalles que ja s'han donat per perdudes. I que ara soles me'n queda començar altres de noves.

Cada vegada que baixe, m'enfronte a totes les jo que haguera pogut ser. Cada vegada que puje, a totes les que puc ser. Potser per això, jo ara estiga, i siga, la que queda a meitat camí entre allí i ací. I potser també per això, per intentar trobar-me en este punt equidistant entre el passat i el futur, irremediablement, i malgrat la incòmoda descàrrega de corrent elèctric, en un parell de mesos tornaré a fer el que fan tots els que un dia van haver de continuar caminant sense mirar enrere per evitar convertir-se en estàtues de sal: tornaré, sí, a baixar i a pujar. 

diumenge, de gener 18, 2015

En esta gran ciutat va haver un amor petit


En esta gran ciutat hi ha un monstre al soterrani que de tant en tant tremola. Crec que és la manera que té de protestar per tots els peus que el trepitgen cada dia sense compassió: ací no es té temps per a això. També hi ha un núvol gris i brut que els dies assolejats d'hivern s'instal.la damunt els nostres caps. Diuen que és la merda que exhalen tots els cotxes que circulen pel nostre costat. Com el regal d'un companyer de viatge desagraït. Però jo crec que este núvol també amaga totes les misèries i penes de la gent d'esta gran ciutat que sembla no tindre temps per conèixer ningú. És com si els seus veïns sempre estagueren respirant cap endins, tragant i tragant, fins que un dia no poden més, es desunflen i què trauen? Merda que sura cap el cel.

En esta gran ciutat de monstres al soterrani i núvols de deixalles, però, hi va haver un amor. Un amor que d'allò meu ha sigut el més meu entre tanta gent de noms desconeguts. Un amor que, tot i el desamor, amb mi se'n va i amb mi encara se'n ve. Com l'abric que et protegeix del fred de l'hivern. El mateix fred que hi havia en esta gran ciutat el dia que em vas abraçar i del que soles vaig ser conscient aleshores. Un amor del tamany de la mort de la qual parlava Estellés: petit. Va morir i anava amb bolquers. No hi ha va haver temps per a més. O, pot ser, el que van faltar van ser les ganes de fer-lo gran, i deixar-lo volar, lliure, feliç i adult, entre les llàgrimes engolides de tanta gent anònima fetes merda. No ho sé ben bé.

I ara que tu ja no estàs ací, esta ciutat ha perdut la seua música. La seua lletra. La seua veu. I jo trepitje el terra amb fúria i pena alhora perquè vull ser com els demés i despertar el monstre que hi ha al soterrani per dir-li a ell totes les coses que ja no puc dir-te a tu. I mentre ell fa ombres de descobrir un dia qualsevol la seua ferocitat, jo m'empasse com puc el teu silenci. Un silenci que raspa la gola i que es fa bola en l'estòmac. Fins que un dia, un dia com hui, un dia de cel clar i nit fresca, tanta pena, decepció i buidor se m'escapen per fi a través de llàgrimes plenes de vocals i consonants que s'enredraran en el proper núvol de merda que un dia cobrirà de nou esta gran ciutat.

dilluns, de febrer 10, 2014

Lletres perdudes, i retrobades


(...) Després va vindre el Preventori, la seua mà agafada a la meua mentre conduia -"no veus que sóc baixista?", em deia per a justificar l'equilibri que feia amb l'altra entre el volant i el canvi de marxes-, la primera nit que vam passar junts a sa casa, la primera que vam passar a la meua, la cafetera gran que no ix, els danones quasi estufats, els viatges interumpits, la seua pell entre els meus dits, els "a que et toque un pit?", els diumenges amb sentit, les fulles de llorer al gaspatxo, el fill gatuno, i bona nit, amor meu. (...) Perquè encara que oficialment ens vam conèixer aquell dissabte assolejat de juliol, un dia aparentment com qualsevol altre que va canviar per sempre més la meua vida, senc que, en realitat, sempre havia conegut a aquell cambrer que inventava innocents verins per als regidors del PP, a aquell infermer en pràctiques que s'assomava de bon matí per entre les meues lleganyes, a aquell gitano que, assegut en un banquet un assolejat diumenge de juliol, em parlava de que l'amor és cec...

dissabte, d’octubre 12, 2013

Fi del parèntesi


He perdut el compte dels dies que fa que vaig ixir per última vegada de ta casa, de l'única casa que ha sigut teua en realitat i que un dia també va ser meua. Nostra. Fins i tot, hi ha moments en què crec haver perdut el compte dels anys que han passat des d'aquell moment. En fa molts. O molt pocs. No ho sé encara. Sé massa poques coses des que vaig ixir per a no tornar mai més d'aquella casa on sempre entrava a poc a poc per què Bi no se'ns escapara. M'he quedat sense certeses des que sé que no estàs darrere d'alguna porta, esperant la meua arribada. Fent ja no recorde què.

Siga com siga com s'hagen comportat les manetes del rellotge en tot este temps, siga el que siga el que hages fet tu, o el que haja fet jo -si és que sé què he estat fent-, encara recorde moltes coses d'aquell moment a ta casa, per moments nostra, en què tu començaves a ser tu de nou i en què jo començava a a ser una altra jo: una jo sense tu. Perquè ho pense ara, després de tants dies i tants anys, i no sé si encara érem nosaltres els que vam seure per última vegada en aquella taula, cara a cara, una posició extranya per a la nostra història pot ser perquè la nostra història ja s'havia acabat. Almenys per a tu. Per a mi va continuar molts dies més. Molts anys més. Pot ser, en el fons, continue sempre. Açò tampoc ho sé. Però així, asseguts l'un davant de l'altre, va ser com em vas dir que no sabies què t'havia passat. Que pot ser mai ho sabries. Ara estic segura que, després de tants dies i de tans anys, continues sense saber-ho. És l'única certesa que tinc, i per una senzilla raó: mai no t'ho hauràs preguntat. Però tranquil: ja ho he fet jo per tu i per mi. Sense èxit: jo tampoc he trobat cap resposta.

Quan es va acabar la conversa i vaig ixir de ta casa, em vaig deixar una cosa dins: el cor. No el vaig oblidar: és que s'havia trencat en trocets tant xicotets que no els vaig poder arreplegar de terra. Pot ser per això, quan vaig agarrar el pom de la porta per a tancar-la per última vegada, vaig notar, o vaig voler notar, que algú tirava d'ella en sentit inverse. Mai eixa porta va pesar tant com aquell últim dia... En realitat, però, ningú estava intentant obrir-la, així que vaig cridar l'ascensor, em vaig mirar per última vegada en un espill que havia reflexat tanta felicitat al llarg d'un any i que ara em retornava el principi d'un buit inabastable,  i vaig ixir definitivament d'eixa casa en un carrer amb nom de revolucionaris en què tu i jo vam començar fent l'amor i vam acabar declarant-nos la guerra. Havia segut una història gran. Pot ser per això continua sent una història. Una història que en aquell moment anava dins de la borsa de Zara en què vas clavar els meus pijames. Una borsa ordinària per a un amor extraordinari. Va ser l'única cosa que em vaig endur de ta casa. I de la nostra història: saps ben bé que ho vaig donar tot. Fins i tot no vaig voler dur-me aquell barnús que em vas regalar. No va ser un acte de despreci: va ser un acte de supervivència. No volia més records. De fet, els pijames han estat durant tot este temps, durant estos incontables dies i anys, al maleter del meu cotxe. Allí els vaig deixar aquell dia i allí es van quedar. No he tingut forces des d'aleshores per enfrontar-me a ells. Per seure cara a cara amb la història que anaven a contar-me.

Fins a hui. Hui, per fi, els he tret d'un oblit de cartró pedra. No és que ara em sobren les forces; és que comencen a sobrar-me els sentiments. Per això hui m'he decidit i els he rescatat. I ho he fet amb tanta gana que, quan he sigut conscient, me n'he adonat que estava apretant-los contra mi. Abraçant-los. Retrobant-me amb ells com qui es retroba amb un vell amic. Reconec que també els he olorat. I m'alegre que ja no facen olor a tu. A la jo que era quan estava amb tu. Sols olen a temps, a llibre envellit i oblidat en alguna prestatgeria. I, a més, s'havien plenat de sorra, de la sorra de les poques platges que he visitat des que vaig ixir de ta casa per última vegada. El temps és sorra escapant-se de les mans però ahí, en eixa borsa de Zara ja arrugada i vella, se n'havia acumulat un poc. O un molt. De fet, els pijames han engroguit, com la nostra història, i tenen marques d'haver estat molt temps plegats de la mateixa manera. No sé si eixes senyals tindran ja remei. Com les marques que va deixar esta història en mi, però que, en dies com el de hui, semblen notar-se un poc menys. No sé si perquè han cicatritzat o perquè ja s'han mimetitzat amb la meua pell. Perquè hui, per fi, he agafat la borsa que tu em vas donar aquell dia tan trist, he tret els pijames, i els he anat desplegant a poc a poc. Exactament a l'inversa de com tu ho devies fer aleshores. Com un nombre cap-i-cua, completant un parèntesi que acabe per tancar aquell principi de final que tu vas obrir aquell dia. O, almenys, intentant-ho. Perquè quan he tret els pijames de la borsa i he començat a desplegar-los, no he pogut evitar pensar en com de mal se te dóna lo de doblar la roba, i m'he somrigut pensant en què, també en això, eres un desastre. I no sé si eixe somriure és bo o roïn. Açò, desgraciadament, tampoc ho sé.

divendres, de setembre 13, 2013

Habitació 111



                                                                                                                                    Vaig prometre que t'escriuria alguna cosa...

Es van besar amb els ulls tancats. Ell, per no veure el present. Ella, per no mirar cap el passat.
Però, a l'obrir-los, cap dels dos tenia un futur que oferir. 

diumenge, de gener 27, 2013

Cada vegada que ens (re)encontrem...


... jo et perdone la vida. I tu intentes tornar-me-la, després de tant de temps d'haver-me-la furtat.

diumenge, de setembre 23, 2012

Necessitats, II



-"Fes-me algo que s'assemble a l'amor..."- li va dir ella mentre agafava la mà del nou desconegut i el guiava suaument cap a la seua habitació.

dissabte, de març 03, 2012

Exercici de desamor



Estimat amor,

M'amague darrere d'estes línies, amb el mateix valor del guerrer abans d'entrar al seu últim combat, per a dir-te adéu. Per a demanar-te que no murmures més el meu nom, xiquet, perquè des de hui es dissoldrà en l'eco. Per a demanar-te que no em busques més a palpentes perquè jo ja no estaré esperant-te, mirant impacient eixa porta que sempre vaig deixar entreoberta per a que pugueres entrar i ixir de la meua vida quasi sense demanar permís. Després d'esta despedida, sé que caminaré un poc més perduda entre una multitud sense fe de la qual em convertiré en germana siamesa. Que deambularé per un món més inhòspit i cruel, vagant entre una llibertat a la que sé que em condemne hui. Que hauré de caminar sense eixa fletxa indicant el camí correcte de tornada a casa que tu sempre tenies. Però, tanmateix, no vingues a per mi.

I m'amague darrere d'estes línies perquè no sóc capaç de mirar-te als teus ulls tendres mentre me'n vaig. Mentre abandone per covard, sí. En realitat, no tinc el valor de renunciar a tanta bellesa... Per això no sé despedir-me d'altra manera d'aquell primer encontre en aquell assolejat matí de juliol que ens va cegar per a sempre. Del banc d'aquell parc en què vam passar tota una vida xarrant. D'aquelles nits en què agarraves la meua mà, em treies de l'abisme, apuntaves directe al meu cor i em feies volar. Dels hiverns que es van convertir en primaveres al teu costat. No sé anar-me'n d'altra manera que passant de puntetes per tanta felicitat. Amb estes línies covards. Però me'n vaig. I per sempre.

Perquè després van aplegar les decepcions. Les llàgrimes. Els silencis. La impossibilitat d'entendre'ns. O les suficients ganes per a fer-ho. El fred. I la mort sense ressurrecció. Les ferides que no acaben de tancar mai. L'aire que no deixa respirar. El buit. La falta de fe. La paraula que es va quedar sense pronunciar. Oblidar qui vam ser un dia. Perquè aixina acabava, en realitat, cada aparició teua per eixa porta que jo sempre tancava a destemps. Per això me'n vaig. Et deixe ací. Amb el caprici de les teues ales i les teues fletxes. Cec com sempre, però ara al meu plor. Així que no em busques més, amor, perquè encara que la vida siga menys soportable i més lleu sense tu, senc dir-te, estimat Cupido, que a mi ja m'ha caigut la bena: a mi no em compensa tant dolor.

dijous, de febrer 09, 2012

Armageddons



"Esta caída a la que creo que te diriges es de un tipo muy especial, terrible. Al que cae no se le permite ni oír ni sentir que ha llegado al fondo. Sólo sigue cayendo y cayendo. Es el tipo de caída destinada a los hombres que en algún momento de su vida buscaron en su entorno algo que éste no podía proporcionarles. O que creyeron que su entorno no podía proporcionárselo. Así que dejaron de buscar. Abandonaron la búsqueda antes de iniciarla. ¿Me sigues?"
El guardián entre el centeno, J.D. Salinger.

dijous, de gener 26, 2012

Metacognició, I



Ara sé perquè fa temps que ja no forme part d'este poble: jo no sóc de passetjos, sóc de carreres.

diumenge, de gener 01, 2012

Respostes



Després de tant de temps de trucar a les portes del teu cor, hui ja entenc perquè no les has obert. Perquè tu, aquell que ha sigut testimoni impassible de la meua mort; tu, aquell que ha posat en quarentena tanta estima de xeques en blanc en temps de crisi; tu, aquell que encara em mira com la primera vegada malgrat tota la fel escopida però no lluita per mi, tu no en tens de cor.

diumenge, de setembre 18, 2011

Necessitats



Sec en esta taula perquè necessite dir alguna cosa. Treure tot alló que amague amb un somriure amb el que enganye a tot el món, fins i tot a mi mateixa. Algo aixina com que encara t'enyore. Que hi ha dies en que este buit és com una ametla amarga, que et desgracia tot el menjar d'abans i el de després. Que, de vegades, et trobe tant a faltar que, jo que m'he quedat sense cap mena de fe en res, torne a resar. I resant, demane que no camines pel mateix carrer pel que jo ho faré. Que el destí et duga lluny. I ràpid. Una desaparició súbita. Zas. O que faça això amb mi. Ja no m'importa tindre una seu fixa perquè en realitat ja no sé on sóc ni qui. Demane que no gires el mateix cantó que jo al mateix temps que jo. Perquè si això passara, i caminarem pel mateix carrer i girarem el mateix cantó al mateix temps, estic segura que no podria soportar eixa petita distància. Que em llençaria cap a tu i, amb tot l'enyor i el buit i l'amargor que duc a dins i que arrastre com si fóra una pesada bola de presonera en llibertat condicional, ploraria desconsoladament mentre començaria a resar amb la fe renovada. I, abraçada a tu, demanaria que eixe moment es tornara en poesia, després de tanta narrativa barata i pàgina en blanc en la que visc des que te'n vas anar, i que una enfiladissa cresquera al nostre voltant mentre les ferides que no curen mai, tantes ferides com inhalacions que faig cada dia sense tu, anaren, per fi, cicatritzant.

Sec en esta taula perquè necessite dir alguna cosa. Perquè el silenci tampoc m'ajuda. Però me n'adone que el que necessite no és traure al carrer tota la brossa que tinc dins de casa. El que necessite, en realitat, desgraciada de mi, es eixe abraç etern amb tu que ja mai tindré.

diumenge, de juliol 17, 2011

Per a tu; per a mi



Feliç no-aniversari.

dilluns, de juliol 11, 2011

Perdone vosté...




... però jo no sóc jo i les meues circumstàncies. Jo sols sóc jo quan aconseguisc deixar-les enrere.

dimarts, de juny 28, 2011

Açò sí que és un post d'amor, xe



La primera vegada que et vaig vore vaig tardar en acostar-me. Semblaves tant distreta amb totes les possibilitats que t'envoltaven que quasi ni et vas fixar en què jo també hi era entre elles. Però, de sobte, per un impuls que alguns anomenarien destí i que jo simplement atribuïsc a una valentia escasa en mi, em vaig decidir. Vaig ixir del racó dels potencials on em guaria. I vaig anar cap a tu. Indecís. Temerós. Buscant, d'una forma quasi infantil, alguna cosa. Sense saber exactament què. No tenia referents per contestar eixa pregunta. Però ahi estava jo. Davant, per fi, de tu. I tu, per fi, em vas vore. I em vas vore guapo... I, en eixe moment, en eixe instant d'aquella vesprada d'un novembre en què floria la felicitat per tot arreu, em vas triar a mi. A mi d'entre tots. A mi d'entre tot.

Des d'aleshores, no s'hem separat mai. O quasi mai. De vegades, t'he deixat marxar per a que et trobares fora d'esta casa en què sé que un dia et vas perdre. Sincerament: sempre he tractat d'impedir-ho. De vegades, recluint-me, incrèdul, en una habitació. I asomant-me tímidament per la porta. Pensant que si mire com te'n vas sense quasi mirar possiblement marxes sense quasi marxar. Perquè no m'agrada la soledat. Contra tot pronòstic. I encara que de vegades desaparega en nous amagatalls i a tu et semble que jo també necessite un temps per a mi. Fins i tot, en eixos moments, continue estant al teu costat. Sentint-te. Com rius uns dies. Com plores, d'altres. Com els acabes tots callada. Evidenciant un buit amb nom i cognoms que jo tracte de silenciar amb el meu runrun de sempre. I, quan arriba la nit, m'arraulisc al teu costat. Sota el nòrdic els dies de neu. I deixe que trenques el silenci en què romanem tu i jo amb la pregunta sense resposta de totes les nits. Que m'abraces. Que em rasques com tu saps sols per a que sàpia que no estic soles en este món tant extrany. Jo, a canvi, et desperte a meitat nit. Perseguisc els teus peus. Et parle en llenguatge gatuno. O lluite contre els monstres i les restes del teu naufragi. Sols per a que sàpies que tu tampoc estàs soles en este món tant extrany.