Esperança, a la cap i a la fi

-"Señora, entre Austria y Italia hay una parte de los Alpes llamada Semmering. Es una zona muy alta, increíblemente empinada. Y cuentan que construyeron una vía férrea sobre los Alpes para conectar Viena y Venecia: hicieron la vía mucho antes de que existiera un tren que pudiera hacer el recorrido. La construyeron porque sabían que algún día llegaría el tren".
(Bajo el sol de la Toscana)

Dol

Sé que no tindré més remei que guardar dol per tu.
Però també que no tindré més remei que no guardar-lo per mi.

Boomerang vital

Tens el que sempre has donat.
Dones el que sempre has rebut.

Cercles perfectes

Inhale la teua última exhalació.
Exhale la teua propera inhalació.

La fi

... i em pregunte si la fi de la meua adolescència és ésta. Quedar-me dormida en el sofà, un divendres per la nit, mentres tu, també dormit, escoltes el meu cor...

Jo, que era gos, ara sóc gat

Jo era el somriure forçat. La soledat. El plor constant. Una pared al final del corredor tenyida de dolor. Una mirada que no alçava el vol. Un desig. Un únic desig. Lletres d'expiació.

Després, vaig ser dansa. Una coreografia de quatre vuits. Les nits sense dies. Un triple mortal sense red. Aire. Aigua. Rialles, rialles i rialles. Vaig ser un diàleg en esperanto. La força d'un terratrèmol. Lletres de súbita felicitat.

I aleshores vas aparèixer tu.

I jo, que sempre havia segut gos, ara sóc gat. Jo, de cuina dolça, ara sóc pebrella, sal i ceba. Jo, que sempre havia segut llibre, ara sóc una peli per nit. Jo, que era filla, ara sóc mare. La meua pell de llop es queda en catifa de museu cada vegada que apareixes per la porta. Jo, abans pedra, ara sóc mousse. Jo, abans independència, ara sóc amarre. Jo, abans lletres, ara sóc vida.

I esta nova jo comença a fer-me tanta por...

La felicitat és un ou i me'l menge aixina

Què va ser primer: ser feliç o pensar que sóc feliç?

La teua vall

Mentre active el meu GPS per a saber on estic exactament -perquè he tornat a la meua realitat però no em trobe en ella; perquè encara rellepe tres setmanes i mitja de rialles que m'han elevat al quadrat i han aclarit les incògnites de la meua vida- descanse el meu rostre sobre la teua pell de gitano.

I allí, olorant a herbes de Mariola i desfent i refent una madeixa de carícies, continue sense saber on estic. Però al menys sé que, en el moment exacte de trobar-me, m'agradaria fer-ho entre la vall dels teus omòplats.

Diumenge de fira

El meu cap hui: un ensordidor segundero. Una nòria de fira que roda, roda i roda impulsada per les petites pates d'un hàmster.

Pena

Es va assecar les insistents llàgrimes i, al retirar el mocador del rostre, va vore que estava tenyit de roig.

"Pot ser" -es va dir- "després de tant dolor i tanta pena, ja soles puga plorar que sang..."