Arran de terra

Metacognició, I

2012-01-26T19:02:00.004+01:00

Ara sé perquè fa temps que ja no forme part d'este poble: jo no sóc de passetjos, sóc de carreres.

Respostes

2012-01-01T21:14:00.003+01:00

Després de tant de temps de trucar a les portes del teu cor, hui ja entenc perquè no les has obert. Perquè tu, aquell que ha sigut testimoni impassible de la meua mort; tu, aquell que ha posat en quarentena tanta estima de xeques en blanc en temps de crisi; tu, aquell que encara em mira com la primera vegada malgrat tota la fel escopida però no lluita per mi, tu no en tens de cor.

Necessitats

2011-09-18T20:29:00.009+02:00

Sec en esta taula perquè necessite dir alguna cosa. Treure tot alló que amague amb un somriure amb el que enganye a tot el món, fins i tot a mi mateixa. Algo aixina com que encara t'enyore. Que hi ha dies en que este buit és com una ametla amarga, que et desgracia tot el menjar d'abans i el de després. Que, de vegades, et trobe tant a faltar que, jo que m'he quedat sense cap mena de fe en res, torne a resar. I resant, demane que no camines pel mateix carrer pel que jo ho faré. Que el destí et duga lluny. I ràpid. Una desaparició súbita. Zas. O que faça això amb mi. Ja no m'importa tindre una seu fixa perquè en realitat ja no sé on sóc ni qui. Demane que no gires el mateix cantó que jo al mateix temps que jo. Perquè si això passara, i caminarem pel mateix carrer i girarem el mateix cantó al mateix temps, estic segura que no podria soportar eixa petita distància. Que em llençaria cap a tu i, amb tot l'enyor i el buit i l'amargor que duc a dins i que arrastre com si fóra una pesada bola de presonera en llibertat condicional, ploraria desconsoladament mentre començaria a resar amb la fe renovada. I, abraçada a tu, demanaria que eixe moment es tornara en poesia, després de tanta narrativa barata i pàgina en blanc en la que visc des que te'n vas anar, i que una enfiladissa cresquera al nostre voltant mentre les ferides que no curen mai, tantes ferides com inhalacions que faig cada dia sense tu, anaren, per fi, cicatritzant.

Sec en esta taula perquè necessite dir alguna cosa. Perquè el silenci tampoc m'ajuda. Però me n'adone que el que necessite no és traure al carrer tota la brossa que tinc dins de casa. El que necessite, en realitat, desgraciada de mi, es eixe abraç etern amb tu que ja mai tindré.

Per a tu; per a mi

2011-07-17T12:10:00.003+02:00

Feliç no-aniversari.

Perdone vosté...

2011-07-11T11:50:00.006+02:00

... però jo no sóc jo i les meues circumstàncies. Jo sols sóc jo quan aconseguisc deixar-les enrere.

Açò sí que és un post d'amor, xe

2011-06-28T11:09:00.021+02:00

La primera vegada que et vaig vore vaig tardar en acostar-me. Semblaves tant distreta amb totes les possibilitats que t'envoltaven que quasi ni et vas fixar en què jo també hi era entre elles. Però, de sobte, per un impuls que alguns anomenarien destí i que jo simplement atribuïsc a una valentia escasa en mi, em vaig decidir. Vaig ixir del racó dels potencials on em guaria. I vaig anar cap a tu. Indecís. Temerós. Buscant, d'una forma quasi infantil, alguna cosa. Sense saber exactament què. No tenia referents per contestar eixa pregunta. Però ahi estava jo. Davant, per fi, de tu. I tu, per fi, em vas vore. I em vas vore guapo... I, en eixe moment, en eixe instant d'aquella vesprada d'un novembre en què floria la felicitat per tot arreu, em vas triar a mi. A mi d'entre tots. A mi d'entre tot.

Des d'aleshores, no s'hem separat mai. O quasi mai. De vegades, t'he deixat marxar per a que et trobares fora d'esta casa en què sé que un dia et vas perdre. Sincerament: sempre he tractat d'impedir-ho. De vegades, recluint-me, incrèdul, en una habitació. I asomant-me tímidament per la porta. Pensant que si mire com te'n vas sense quasi mirar possiblement marxes sense quasi marxar. Perquè no m'agrada la soledat. Contra tot pronòstic. I encara que de vegades desaparega en nous amagatalls i a tu et semble que jo també necessite un temps per a mi. Fins i tot, en eixos moments, continue estant al teu costat. Sentint-te. Com rius uns dies. Com plores, d'altres. Com els acabes tots callada. Evidenciant un buit amb nom i cognoms que jo tracte de silenciar amb el meu runrun de sempre. I, quan arriba la nit, m'arraulisc al teu costat. Sota el nòrdic els dies de neu. I deixe que trenques el silenci en què romanem tu i jo amb la pregunta sense resposta de totes les nits. Que m'abraces. Que em rasques com tu saps sols per a que sàpia que no estic soles en este món tant extrany. Jo, a canvi, et desperte a meitat nit. Perseguisc els teus peus. Et parle en llenguatge gatuno. O lluite contre els monstres i les restes del teu naufragi. Sols per a que sàpies que tu tampoc estàs soles en este món tant extrany.

Coses com estes que passen en dies com estos

2011-06-19T22:54:00.019+02:00

Mentiria si diguera que, des que te'n vas anar, no han passat coses en la meua vida. També mentiria si diguera que han aconseguit plenar el buit que vas deixar. De vegades, fins i tot, les coses que m'han passat en este temps han fet un poc més gran eixe forat. Perquè han fet més patent una absència que no té billet de tornada. Sense consol al principi. Ni al final. Però m'han passat coses. M'he reiventat en tres països diferents. En un d'ells he plorat sota la dutxa mentre l'aigua em netejava la sorra per fora i la sang per dins. En altre he tractat sincerament d'oblidar-te compartint un aire irrespirable amb més de mil milions de persones. En l'últim et vaig cedir, derrotada, l'espai dels meus somnis mentre, en la vida real, tractava que l'entorn que em rodejava, immaculat i alhora salvatge com cap altre, em deixara sense nits. També he viatjat al meu continent interior. I allí he instalat una tenda campanya de tela impermeable i ignífuga per tractar de no patir mai més. M'he posat el teu pijama un divendres a les vuit de la vesprada i no me l'he llevat fins seixanta hores després. He caminat amb ell per carrers matiners on no em coneixia ningú. He compartit homens en habitacions de números cap-i-cues. He besat i he plorat. Tot al mateix temps. Amb el mateix home. I vàries voltes. He tractat de tornar a estimar. Però he reconegut la meua errada a temps. He anat a juí. Per partida doble. I m'han condemnat a una llibertat que ofega. He deixat de ballar per una causa major. Que és el mateix que dir que he deixat de ser feliç. Però, a canvi, m'he convertit en un peix d'escames delicades. He plenat de flors ma casa. La cuina. La meua habitació. I, fins i tot, el meu cabell. He estampat el meu cotxe contra uns bolardos. He caigut d'un cavall. D'una bici. Dels braços d'un amic. I he continuat alçant-me. He fet noves amistats a partir de les velles. A aquelles que van vindre de places de color comunista, les vaig guiar per carrers plens de tarongers. He représ el cordó umbilical com a font d'alimentació emocional. Però ara crec un poc menys en les relacions personals. He despedit al millor amic de la meua germana: un gos. He aprés a ser la mare soltera del millor gat del món. He pensat seriosament en la possibilitat de que jo no siga mai una dona d'anells. Fins i tot, he acabat trobant el de coco que creia perdut davall d'un llit ple de restes d'una vida paral.lela. I he decidit posar-me-lo en el dit amb el nom més bonic de tots: el dit-cor. Preparada per a alçar-lo un dia d'estos i fer-li la peineta al teu record. Un dia d'estos en el que em passen coses com estes.

D'anells i altres mentides

2011-01-16T19:53:00.015+01:00

No sóc una dona d'anells. Ara que ho pense, crec que ho he sabut des de sempre i no sé a què m'he empenyat en dur-ne un. El d'or que la tia rica de la familia em va regalar per la comunió em venia xicotet. Però mai el vaig fer engrandir i em va deixar el dit sense circulació en els moments crucials de la infantesa: l'estiu, les carreres al carrer i les vesprades de cels de taronjers. El de plata que em vaig comprar per a demostrar-me que jo també era com les demés es va esvarar del dit una nit de festa i, quan el vaig poder recuperar, mai ja va ser el mateix. Anys més tard, al meu cor li va passar el mateix en una altra nit de festa: algú li va destrossar la forma originària. I dubte que alguna vegada torne al seu estat primigeni. Després van vindre els anells de coco. Me'ls vaig comprar per a demostrar-me que jo no era com les demés. Però els vaig perdre tots. Alguns jo soles. Altres, amb l'ajuda del gat. Sospite que l'últim es va convertir en una pilota de futbol de primera divisió en la lliga gatuna i ara està baix de la nevera. Però no tinc ganes de traure-lo d'ahi. Ni de buscar-lo. Jugue massa amb els anells per pendre-me-los seriosament. Els canvie cada cinc minuts de dit. I me'ls lleve quan he d'escriure. Quan em banye en el mar. Quan dorm en un llit que es va eixamplar i es va plenar de portes d'entrada l'infern el dia que te'n vas anar. Tampoc el llit ha tornat a la seua forma originària. En realitat, crec que tinc massa paperetes per perdre els anells de manera irremediable. Però tant me fa. Per fi me n'he adonat que no sóc una dona d'anells. Perquè la meua mà és més meua sense necessitat de demostrar possessions. La nuesa de la meua pell conta més històries que envoltada per un cercle màgic. I soles serà d'algú quan me l'agarren ben fort per a no soltar-la després. Serà d'algú aleshores sense artificis ni etiquetes socials que creen borses de marginació sentimental. I, sobre tot, ho serà sense remei. Perquè pot ser eixe va ser el meu problema amb tu: donar-te la mà, i tot el que anava amb ella, tan fàcilment.

Onomatopeies, I

2010-11-17T21:53:00.001+01:00

La meua nana: el teu runrun.

Que passe, o que no

2010-11-14T20:15:00.006+01:00

Sé que açò també passarà. Ho sé perquè ja havia fet este camí abans. I un dia vaig aplegar a la meta. Sóc la mateixa que era aleshores. Em reconec en cada lletra. En cada espiral. I va acabar passant. Així que sé que açò també passarà. És el que tot el món em diu. Que un diumenge qualsevol acabaré despertant-me sense que, a l'obrir els ulls, em tope de nassos amb un buit: el que vas deixar un diumenge d'aquell estiu en què vaig morir. Em diuen que un dia plenaré eixe forat. Amb altres cossos. O amb el meu propi, rodant tota la nit pel llit com una mandonguilla d'aladroc per a distraure'm i tractar de no pensar massa en que, sense saber com, com en el pitjor truc de màgia de la història, m'he convertit en una dona vacant. En un quadre de Magritte: un sombra retallada en la finestra. I foradada. Em diuen que un dia ja no voldré que te'n recordes de mi perquè tu hauràs desaparegut amagat al fons d'un calaix ple de teranyines on ja no tindré ni força ni ganes per a clavar la mà. Que ja no faràs mal. Que el mal no farà mal. Que el pòsit de pena constant en el que visc haurà desaparegut. Que hauré aprés a respirar sense que l'aire em raspe allà per on passa. Que continuaré sense entendre res. Perquè te'n vas anar. Perquè no vas tornar. Però que ja no m'importarà.

Tot això passarà, em diuen. I ho sé. Desperte, esmorze, sesteje i camine pels carrers d'una ciutat que tot ho ha embastat amb ponts esperant, un dia, creuar el que connecte el meu passat amb el meu futur sense que les juntes de dilatació facen soroll i em deixen sommiar. Necessite pensar que tot això també passarà. Que seré la mateixa que era abans de tu. Que tornaré a creure. A mirar la vida amb valentia. Cara a cara. I amb la pistola preparada en el pantaló. Però, mentrestant, no puc evitar preguntar-me quan passarà tot això. Com. I , sobre tot, perquè. Perquè ha de passar això si precissament era tot el contrari del que jo haguera volgut que passara.

Tot em diu ves-te'n

2010-11-02T21:20:00.001+01:00

"Márchate. Esta tierra está maldita. Mientras permaneces en ella te sientes en el centro del mundo. Te parece que nunca cambia nada. Luego te vas un año, dos. Y cuando vuelves, todo ha cambiado. Se rompe el hilo conductor. No encuentras a quien querías encontrar. Tus cosas ya no están. Has de ausentarte mucho tiempo, muchos años, para encontrar a tu vuelta a tu gente. La tierra donde naciste. Pero ahora no es posible. Creo que estas más ciego que yo".
Cinema Paradiso

Metamorfosi

2010-09-13T20:40:00.004+02:00

Tu et fas anglés. Jo, concerts. Tu et fas optimisme. Jo, pessimisme. Tu et fas vida. Jo moric un poc cada dia. Tu et fas cim. Jo, muntanya russa. Tu et fas serenitat. Jo, descontrol. Tu et fas llum. Jo, foscor. Tu et fas futur. Jo no aconseguisc passar del passat. Tu et fas força. Jo vaig desunflant-me i perdent-me de vista pel cel. Tu et fas il.lusions. Jo m'he quedat sense motius per alçar-me del llit. Tu et fas poble, el teu poble. Jo vull emigrar a una gran ciutat. Tu et fas companyia. Jo, soledat. Tu et fas conscient. Jo em drogue per a no ser-ho. Tu em mires. Jo no puc fer-ho.

Tu et fas jo. Jo em faig tu. I tanmateix mai hem estat tant lluny l'un de l'altre.

Entre tu i jo

2010-07-14T18:04:00.005+02:00

Parles de nit, i ho saps. Encara que a l'endemà no em digues res, sé que ho saps perquè em mires quan les teues paraules em desperten, encara no sé si a la vida o a la mort, i obric l'ull amb el que he aprés a distingir-te de la resta de foscor. Parles de nit, i sé que ho saps perquè, quan jo et conteste, encara amb un peu no sé si en la vida o en la mort, obris bé l'ull amb el que tu sí saps distingir-me perfectament de la foscor, i em rebatixes tot el que t'he dit.

I, aixina, entre els teus ulls de gat endormiscat i els meus de gata ferida, entablem una conversa sobre la vida i la mort que soles entenem nosaltres i que dura cada una de les nits eternes que tu i jo compartim.

Contradiction

2010-06-24T22:11:00.002+02:00

Tinc tot el que sempre he volgut. Soles que ara ja no és el que vull.

La fi, II

2010-03-25T22:09:00.003+01:00

... i em pregunte si la meua fi és ésta. Mirar el món i no sentir res...

Esperits queden

2010-01-15T20:41:00.011+01:00

Quan te'n vas anar, vaig fer desaparèixer tot allò teu que havia quedat en esta casa. La borsa de tabac que, amb les presses, et vas deixar aquell matí quan cap dels dos sabiem que anava a ser l'últim que passaries ací. La camisa rosa amb què li vas regalar color al meu armari. El rellotge, també rosa, que em vas donar mentre jo fregava el deliri per culpa d'aquella febra. Els cors que revolotejaven per la meua habitació des d'aquella agotadora nit de febrer en què em vas confessar que t'havies enamorat de mi. El barrufet que coronava aquell centre fet per ta mare amb què vas aparèixer darrere de la porta d'un Nadal que olia a mandarines i a tu. El teu cd: la teua obra d'art més perfecta. El paperet que em vas deixar al cotxe aquell estiu de banquets, preventoris i romerals. Aquell estiu en què vam tornar a tindre disset anys. Això va ser el que més em va doldre: sabia que desfer-me de les teues cançons significaria un punt i final per a tu; desfer-me d'eixe paper, ple de lletres sinceres com mai més i guardat durant un any al calaix que més prop tenia, era el meu punt i final.

Però ja ho dius tu: la casa cau i els esperits es queden. I ací s'ha quedat el teu. En una cafetera gran que ja no he tornat a utilitzar. Arraconada a l'armari com la xica americana d'ulleres de cul de got amb qui ningú vol ballar en la festa de graduació. En una cadira buida amb la que encara no he tingut el valor d'enfrentar-me cara a cara. En el ciri antimosquits que vaig comprar per una celebració d'aniversari en el punt de partida que va aplegar tard. En les anxoves que encara roden per la meua nevera. En els danones que no estufe. En un pijama que ja no ol a tu i que em vaig posar de seguida quan em vaig ser infidel. En el vestit meu que més t'agradava. En un banquet al parc de davall de ma casa on ara no seuen ni els vells. En cada bona nit, amor meu, que ja no escolte quan entre a un llit gran i gelat sense tu. En Bi, el gato-perro que ara crie jo soles. En totes les pel.lícules de París. En cada divendres. En cada dissabte. En cada diumenge.

Diuen que als esperits hi ha que deixar-los marxar. Soles així ells, i nosaltres, recuperem la calma perduda. I sé ben cert que és això el que tu i jo neceesitem ara. Trellat, li vas dir tu en una mostra més de la teua sensibilitat. Però com fer que el teu fantasma se'n vaja? Com fer-ho si ell encara em dóna la mà?

Amb dedicatòria

2009-12-28T20:44:00.001+01:00

Esperança, a la cap i a la fi

2009-11-18T22:07:00.007+01:00

-"Señora, entre Austria y Italia hay una parte de los Alpes llamada Semmering. Es una zona muy alta, increíblemente empinada. Y cuentan que construyeron una vía férrea sobre los Alpes para conectar Viena y Venecia: hicieron la vía mucho antes de que existiera un tren que pudiera hacer el recorrido. La construyeron porque sabían que algún día llegaría el tren".
(Bajo el sol de la Toscana)

Dol

2009-08-02T21:02:00.003+02:00

Sé que no tindré més remei que guardar dol per tu.
Però també que no tindré més remei que no guardar-lo per mi.

Boomerang vital

2009-04-08T14:02:00.005+02:00

Tens el que sempre has donat.
Dones el que sempre has rebut.

Cercles perfectes

2009-03-07T10:23:00.002+01:00

Inhale la teua última exhalació.
Exhale la teua propera inhalació.

La fi

2009-02-14T14:22:00.005+01:00

... i em pregunte si la fi de la meua adolescència és ésta. Quedar-me dormida en el sofà, un divendres per la nit, mentres tu, també dormit, escoltes el meu cor...

Jo, que era gos, ara sóc gat

2009-01-16T13:26:00.014+01:00

Jo era el somriure forçat. La soledat. El plor constant. Una pared al final del corredor tenyida de dolor. Una mirada que no alçava el vol. Un desig. Un únic desig. Lletres d'expiació.

Després, vaig ser dansa. Una coreografia de quatre vuits. Les nits sense dies. Un triple mortal sense red. Aire. Aigua. Rialles, rialles i rialles. Vaig ser un diàleg en esperanto. La força d'un terratrèmol. Lletres de súbita felicitat.

I aleshores vas aparèixer tu.

I jo, que sempre havia segut gos, ara sóc gat. Jo, de cuina dolça, ara sóc pebrella, sal i ceba. Jo, que sempre havia segut llibre, ara sóc una peli per nit. Jo, que era filla, ara sóc mare. La meua pell de llop es queda en catifa de museu cada vegada que apareixes per la porta. Jo, abans pedra, ara sóc mousse. Jo, abans independència, ara sóc amarre. Jo, abans lletres, ara sóc vida.

I esta nova jo comença a fer-me tanta por...

La felicitat és un ou i me'l menge aixina

2008-10-05T19:01:00.003+02:00

Què va ser primer: ser feliç o pensar que sóc feliç?

La teua vall

2008-09-12T18:00:00.007+02:00

Mentre active el meu GPS per a saber on estic exactament -perquè he tornat a la meua realitat però no em trobe en ella; perquè encara rellepe tres setmanes i mitja de rialles que m'han elevat al quadrat i han aclarit les incògnites de la meua vida- descanse el meu rostre sobre la teua pell de gitano.

I allí, olorant a herbes de Mariola i desfent i refent una madeixa de carícies, continue sense saber on estic. Però al menys sé que, en el moment exacte de trobar-me, m'agradaria fer-ho entre la vall dels teus omòplats.

Diumenge de fira

2008-08-03T15:58:00.004+02:00

El meu cap hui: un ensordidor segundero. Una nòria de fira que roda, roda i roda impulsada per les petites pates d'un hàmster.

Pena

2008-07-29T14:17:00.006+02:00

Es va assecar les insistents llàgrimes i, al retirar el mocador del rostre, va vore que estava tenyit de roig.

"Pot ser" -es va dir- "després de tant dolor i tanta pena, ja soles puga plorar que sang..."

Jo estic ací

2008-07-22T20:41:00.008+02:00

Carregat d'una motxilla plena de mapes de ciutats, dones i concerts, em preguntes on he estat jo fins ara. I et conteste que ací. Amb la claredat del sol que comença a nàixer, et dic que sempre he estat ací. En la panxa del bou. Desgastant les sabates fent dia a dia el mateix recorregut. Et dic que mai he necessitat fugir. Mai fins fa poc, quan he volgut fugir fins i tot de mi mateixa. Però tot passa de llarg si deixes que passe. Si nades sota l'aigua quan les ones remenen la mar. O si no tens més remei que fer-ho. Perquè, després, res és igual. Ni el decorat. Ni tu. Ni tan sols la tempesta contra la que has lluitat. Per això he sobreviscut. Perquè he aprés a perdre les plomes amb cada canvi estacional. O a cubrir-me d'altres. No sé si més vistoses o més resistents. Però sí diferents.

Amb la claredat del sol que comença a nàixer, em preguntes on he estat jo fins ara. I et conteste que ací. Mutant la pell mentre la terra gira. O mentre la fan girar els altres. Intentant que el moviment s'ho enduga tot per davant menys el meu epicentre. Tractant de canviar sense moure'm per a que el passat siga un present quan la meua vida comence a rebobinar i et duga de nou, com està fent, davant de mi.

Quan és ara

2008-07-10T20:57:00.007+02:00

-¿Volveré a reír?
-¡Claro!
-¿Cuándo?
-Cuando haya algo que te haga mucha, mucha, mucha gracia.

Sexo en Nueva York. La película.

Ganes, simplement

2008-06-17T23:28:00.011+02:00

El cor em batega en quinta. Sense escalfament previ ni estiraments posteriors. Els peus se'n van instintivament darrere de qualsevol melodia. I el 1'72 que em separa del terra sols pot que tractar de seguir-los. I mentre hi ha melodia, no hi ha descans possible. Em dóna igual el que pensen de mi. El que diguen. El que creguen. No em calen vuit hores de són. Ni tan sols en tinc, de són. Empalme les nits amb els dies, els dies amb les nits. Embaste la vida amb llaços dels colors del arc iris. Xarre, xarre i xarre. Ric, ric i ric. La felicitat em fa suar. Però no li tinc por a l'esforç. I, a més, he descobert el nou continent: que la vida, la de les majúscules, és una conga amb Rafaela Carrá. Em besen granotes però ni tan sols m'importa perquè no han aconseguit que desaprenga a estimar fent l'amor. I a més, de tant en tant, alce els peus uns centímetres del sól sense necessitat de que tu em mires. La batalla em va mutilar un any, sí. Però ara toca recuperar-lo.

Un dia, per evitar una nit

2008-05-14T23:30:00.008+02:00

Un dia em decidiré.

Un dia, mentre el sol es pose per darrere de les meues montanyes, em decidiré. Plegaré les camises. Tancaré amb pestell la meua vida. I començaré un camí perenne. Sempre cap el Oest. Sempre esquerrana. Sempre analítica. Sempre en contradirecció. Navegaré per la soledat dels oceans i la multitud dels nous continents. I em salvarà la llum del far. La llum del sol que aniré perseguint sense descans. Amb unes deportives gastades per evitar-me les bambolles en els peus.

Un dia em decidiré. Un dia correré darrere del sol fins el infinit i més enllà. Tot per evitar que aplegue la por. La foscor. La nit. Que és el mateix que dir les quatre parets. I, en totes elles, escrit el teu nom.

Constància

2008-05-11T20:39:00.006+02:00

-Una vez un rey celebró una fiesta. A ella fueron las princesas más bellas del reino. Un soldado que hacía la guardia vio pasar a la hija del rey. Era la más bella de todas y se enamoró en seguida. Pero, ¿qué podía hacer un pobre soldado en comparación con la hija del rey? Un buen día consiguió hablar con ella y le dijo que no podía vivir sin estar a su lado. La princesa quedó tan impresionada por su fuerte sentimiento que le dijo al soldado: “Si consigues esperar cien días y cien noches bajo mi balcón, al final seré tuya”. Y a partir de ese instante el soldado se fue allí y la esperó un día. Y dos días. Y diez. Y luego veinte. Y cada noche la princesa le observaba desde la ventana pero él no se movía nunca. Con la lluvia, con el viento, con la nieve. Siempre estaba allí. Los pájaros se le cagaban encima, las abejas se lo comían vivo, pero él no se movía. Después de noventa días estaba tremendamente delgado, pálido. Al pobre le resbalaban las lágrimas de los ojos y no podía contenerlas. Ya no le quedaban ni fuerzas para dormir. Mientras, la princesa seguía observándole. Y al llegar la noche noventa y nueve, el soldado se incorporó, cogió la silla y se largó de allí.
-No me digas. ¿Al final?
-Sí, justo al final, Totó. Y no me preguntes cuál es el significado. Yo no lo sé. Si lo entiendes, dímelo tú.

Em dius que no m'estimes

2008-05-09T23:03:00.025+02:00

Em dius que no m'estimes. Que no m'has estimat mai. Que vas creure que m'estimaves, però que va ser que no. I quatre paraules són suficients per a destrossar la meua història en tu. Que no és el mateix que destrossar la nostra història. "Va ser que no", em dius. Quatre glaçons de gel en una copa buida. L'únic que fan: soroll. I empres una tercera persona treta del mateix barret de copa que un dia va estar ple de petons pacífics i de mirades que ens duien a la guerra. Però no tractes d'enganyar-me. No tractes d'enganyar-te: la tercera persona no hi va tenir res a veure. Soles tu i jo. Perquè el que va passar és que tu no estaves i que jo no era. Tot en el mateix temps. Tot en el mateix espai. Tu no podies estar perquè jo no era. I jo no podia ser perquè tu no estaves. Així de causal. No hi ha va haver cap misteri. No ens van apartar els kilómetres. Ni el silenci. Ni les paraules. No va ser cosa del destí. No crec en ell. A la merda el destí si allò que un dia va unir les nostres passes va ser allò que un altre ens va apartar. Ens van separar les decisions. La teua decisió de fugir sense sentir-me. La meua decisió de quedar-me sense sentir-te.

I ara em dius que és que va ser que no. I no et culpe per creure que va ser cosa del món. D'una conspiració dels déus. D'una venjança de les víctimes de totes les inquisicions hagudes i per haver. Perquè si jo fóra tu, i no estaguera, pensaria el mateix. I no puc culpar-te per això. Sí per haver oblidat. Per oblidar que va ser, però que tu no vas voler. Que en un temps vam volar. I que ho vam fer junts. D'oblidar les nits en què moriem per sobredosi de petons. La certesa de saber que amb mi no et faltava res. L'única que crec que vas tenir abans de dir-me que no. Que és el que em dius ara: que no m'estimes. Que no m'has estimat mai. Em tires a la saca dels records. A una panxa de bou on no neva ni plou ni hi ha casetes de xocolate per fartar-me i convertir-me en una ronxa d'alèrgia a tamany natural. On sé que moriré sepultada per altres records condemnats a quedar en el teu passat per sempre més. Però no et preocupes per mi. No cal que em rescates el dia en què et faces major i conegues la soledat. Que jo, que disfresse com tu les històries per perdonar-me i sobreviure, soles puc que tractar d'assimilar les teues paraules quan em dius que va ser que no. I que no serà perquè no vols traçar rutes equivocades amb les persones amb què no sents el que una vegada vas sentir. Perquè, encara que la meua veritat no siga eixa, sé que el que estas dient-me, recoberta de mel o de fel, és també una gran veritat: no em vas voler. I no em vols. I des que m'ho has dit, m'he quedat sense forces per batallar ni paraules per dir. M'has derrotat. No m'has volgut. No em voldràs. No em vols. Touché. 3-1. Perquè ara que sé que no em vols, ara, soles ara, sé que ja no em dols.

Canvi climàtic

2008-05-08T19:52:00.005+02:00

És quan em mires i jo m'he de convertir en estàtua de gel.

Una ment mentirosa

2008-04-15T20:47:00.023+02:00

No intentes doblar la cuchara porque eso es imposible.
Simplemente comprende la verdad: que no hay ninguna cuchara.

La meua ment es una fàbrica de mentires. Una nau industrial que pirateja la vida en tres torns: primer, segon i tercer. Sense descans. I el soroll dels telers va emmudeïnt poc a poc el de la realitat. La general i la concreta: la realitat de les teues paraules. L'única cosa que em queda ara de tu. Perquè ara ja no em mires. O, més bé, ara ja no tens suficient amb mirar-me. Mirar-me, i mirar-te, com tú m'has mirat i como jo t'he mirat, no admitia complements. Mirar-se era veritat. La resta era prestidigitació. Ara em parles. Em parles sense que jo puga mirar-te. Amb l'orella apegada a un aparell que no sé si el que fa és apropar-nos tímidament o separar-nos per sempre més. I, potser per això, escoltar la teua veu em fa més fràgil. Perquè no tinc un rostre a la que anclar-la. Un rostre que m'impedisca fabricar mentires. Si et mirara quan em parles, sabria de què estàs parlant-me. De què no estàs parlant-me. Però tu no estàs ací. Estàs allí. O allà. I escolte les teues históries mentre pense que , en realitat, tampoc sé si tu eres el d'ací, el d'allí o el d'allà. I tu escoltes les meues pensant que estic on sempre. Que sóc la de sempre. No tenen res d'especials les nostres històries. L'especialitat requereix de molt més. I això em fa forta: creure que la teua vida, en realitat, no té res d'especial sense mi.

Però la teua veu em retorna la fragilitat. I quan me n'adone, ja estic atrapada pel soroll d'uns telers que embasten catifes de quimeres. I vull apretar el botó roig per aturar les màquines, però estic lluny, lluny. On es fabriquen tots els contes. I ja és tard: la teua veu és ara una veu que em demana perdó. Una veu que està arrepentida. Una veu que arrastra els peus. Que diu que no desaparega sense vore't per última vegada abans que la línia del be i del mal ens torne a separar. Que intueix que pot ser la vida siga més especial si, a l'obrir la porta del matí, em trobes despertant davant del mirall. Donant-li vida al que una casa de despreocupats sembla i una oficina en realitat és.

Però no et preocupes per mi: sé massa bé que la teua veu no demana res. Si de cas, dubta. Com ha fet sempre. Però no aconsegueix passar la frontera de la certesa. O, al menys, de la voluntat per trobar-la al meu costat. Sé massa bé que tot està en el meu cap. És l'activitat fabril i febril de la meua ment, que pinta de colors la teua veu en blanc i negre. Subestime el seu poder i, en realitat, la meua ment és capaç de fer el més gran dels miracles: continuar donant-me la vida. Encara que siga creant la més gran mentira del món.

Pot ser algun dia sàpiga emprar este poder per alguna cosa més útil per a la humanitat: doblar culleres i convertir-me en una guerrera espiritual.

Tú ya no estás, yo ya no soy

2008-04-14T00:51:00.007+02:00

Mites comunicants

2008-04-13T10:14:00.000+02:00

Mor el teu mite: naix el meu.

A la mierda

2008-04-05T15:36:00.011+02:00

Acabo de meter mi pasado en cuatro bolsas de plástico. De las XL. Aunque no sé si en este caso el tamaño importa para definir lo que he sido hasta ahora. Sobre todo porque no sé si lo que pasa es que he tenido un gran pasado o si más bien lo que tengo son ganas de echarlo todo por la ventana y recomenzar. Creo que más bien es esto último. Porque conocí bien a Diógenes. Llevo toda una vida almacenando los recuerdos visibles de mi pasado. El perfecto y el pluscuamperfecto. La cuchara de madera con la que me declaré un mes de octubre de hace mil años. El pin que nos pusimos en la solapa para sellar nuestra amistad un abril de hace dos mil años. El cartón de la primera caja de preservativos que compré sólo cuando te conocí a ti. Y si no terminé sepultada por los recuerdos que fui conservando fue porque un día entendí que el paso del tiempo podía convertirlos en hirientes armas. Así que, para no sufrir, decidí no almacenar más. Abrir la puerta. Y ponerlo todo, o casi todo, a la venta. Como las familias americanas en las pelis cuando hacen limpieza general. Al fin y al cabo, me dije entonces, todos esos recuerdos terminan arrinconándose en el fondo de algún cajón. Terminan llamándose trastos. Y sólo sirven para cubrirse de polvo. O para hacerte llorar de melancolía el día en que llegan de nuevo a ti cuando ya casi ni creías acordarte de ellos.

Al fin y al cabo, me digo ahora con mi pasado esperando tras la puerta a que lo eche al contenedor, no preciso ver ni tocar para recordar. Lo que fui estará siempre sedimentado bajo lo que soy. Y para eso no hay bolsa, por muy XL que sea, que sirva. Qué gran putada.

Podria, però no

2008-03-30T12:14:00.008+02:00

Podria, per exemple, anar despertant poc a poc camb la cançó més bonica del món en el diumenge més assolejat del món. Podria, per exemple, posar-me el món per montera i recórrer els carrers del infinit i més enllà. O, simplement, finiquitar el meu dolor de una silenciosa portada. Podria, per exemple, obrir-li les comportes dels dics a altres. I que les seues mans escrigueren testaments sobre el meu cos. Podria desfer la madeixa en què s'han convertit els meus pensaments. O estirar el meu gadgetobrazo i abastar la montanya més alta. Podria tocar a les portes del cel per a dir-li quatre coses a Sant Pere. O baixar a l'infern per a anar-me'n de festa amb els maleïts i beure'm tot el seu moble bar. Podria, per exemple, ballar tota la nit fins a convertir-me en un mar de sudor. Podria desplegar les ales, volar i descobrir nous oceans. O creuar nadant els tolls del camí. Obrir el paraigües i que tot em regolara. Regolar com una mandonguilla per la vida i, al final, morir-me de risa.

Però sempre, sempre, sempre, preferiria estar besant-te.

Pues eso

2008-03-29T12:11:00.000+01:00

Volición x 2=0

2008-03-27T00:28:00.009+01:00

Es triste tener que pedir que me quieras.
Pero más triste aún es tener que pedir que me quieras querer.

Shh! (quinta part)

2008-03-23T12:12:00.002+01:00

Mujer campana

2008-03-22T11:12:00.004+01:00

Suerte que mis pechos sean pequeños y no los confundas con montañas. Suerte que heredé las piernas firmes para correr si me hace falta.

Cuestión de densidad

2008-03-21T19:34:00.043+01:00

Fue el día en que la ciudad olía a aceite frito.

Mirara hacia donde mirara, sus manos removían olor a pescaítos del sur. A buñuelos de viento. A calamares del bar de la esquina que cocinaba aquella oronda mujer que hacía las veces de madre del barrio. Así que debió ser que los efluvios del aceite se le subieron a la cabeza. Debió ser que quedó ebria de fritanga. Porque ella estaba tranquila. Pensando que no pensaba en nada. Pero esas cosas pasan. Uno se cree a salvo de todo. Ha cerrado las compuertas. Ha echado todos los cerrojos de todas las puertas. Y se ha refugiado en la última habitación del pasillo. La que siempre queda a mano derecha. Armado con guantes de boxeo. Preparado para atacar. Pero entonces el olor de aceite inunda la ciudad. Como una marea de sardinas fritas que encuentra las hendiduras para atracar en tu refugio. Aprovechando cualquier tiempo muerto. Cualquier talón. Los de Aquiles y los del resto de la mitología griega. Serpentea por ellos hasta que se topa con tus fosas nasales. Y entonces ya sólo puedes hacer una cosa: prepararte para morir borracho de aceite.

Cuando el olor a aceite frito llamó a su puerta, la pilló en bragas. Literalmente. Era el último vestigio de la visita del amante de marzo. Él se había ido horas antes. De madrugada. O quizá sería más correcto decir que ella lo había tirado de casa horas antes. Y eso que la cama en la que se medio dormían después de follar era grande. La escogió interminable un día en que su soledad lo era todavía más. En ella podía dormir con compañía sin tener que respirarla. Sin tener que tocarla. Ni tan siquiera intuirla. Pero ella quería toda la cama para sí. O, cuanto menos, lo que quería era despertar sola. Podía compartirla con tigres o leones. Con vencedores o vencidos. Con magos y sicarios. Pero no quería despertar con ellos. No quería jugar al amor si el sol la miraba. Por eso, después de revolcarse con el escogido ese mes entre el bestiario, se puso tosca. Agria. Complemento. Y consiguió aplazar la farsa para la noche siguiente con excusas baratas. "Hoy no, cariño", le dijo. Era lo mismo que le dijo al amante de febrero. Y lo mismo que pensaba decirle al del mes de abril. No tenía remordimientos por ello. En el fondo sabía que también ése era el juego. Nunca supo a ciencia cierta si estaba ganando. O si había entrado en bancarrota por los siglos de los siglos.

Pero tuvo que llegar el olor a aceite. Y no el de cualquier aceite, no. No el de la libertad de las campiñas, no. Ni el de la fiesta de farolillos. No el del sudor de los jornaleros. El aceite podía llegar a oler a azahar si uno cerraba los ojos y era capaz de dibujar lunares sobre una piel gitana. Pero el que le llegaba por dios sabe qué rendijas no era el olor del aceite fresco. Joven. Virgen. Todo lo contrario: era el olor de un aceite frito. Reutilizado y manoseado hasta quedar prestado. Un aceite de talla XXL. Senil. Arrugado como las papas que se cocinaban con él.

Así, manoseada, senil y surcada, se sintió ella cuando el fuerte olor a aceite frito le llegó a los pulmones, se paseó por sus venas y salió por su boca entreabierta, convertido en desecho al cuadrado. Y, por primera vez en su vida, se dio asco a sí misma. El estómago le pesaba tanto como si hubiera acabado de devorar una plantación entera de patatas fritas para calmar el hambre felina de la madrugada. Le pesaba el bazo. El apéndice. El corazón. El cartílago de la oreja derecha. Quiso vomitar. Que se hiciera de nuevo de noche para que la luna bajara la marea de aceite frito en que se estaba quemando lentamente. Pero ella era de las que tragaban saliva y seguían caminando. Y tenía la certeza de que aquella peligrosa ancla había entrado por su puerta para quedarse amarrada.

Por eso, porque supo que el dolor sería infinito si no lo convencía para subirlo al cuadrilátero, se levantó de un salto de su enorme cama. Ella y las diminutas bragas con que la descubrieron, esa noche, primero el olor a sexo y, después, a aceite frito. No dio tiempo a la tregua. Al concilio. Al paso atrás. Simplemente abrió la ventana para intoxicarse del perfume que desprendía el suburbio en el que vivía desde que se mudó a la capital con los dieciocho recién cumplidos. Y así, encaramada con sus pequeñas bragas al mundo de mierda en el que sobrevivía desde entonces, inhaló el olor de la resignación de todos los bares de carretera que había pisado. De todos los sueños que se le escapaban como pompas de jabón por entre los buñuelos de viento. De la soledad que compartía con aquella oronda mujer que amamantaba a todo el barrio. Y borracha de deshechos, cogió una moneda de las que habían rodado esa noche por el suelo de su habitación y la lanzó al aire. Salió cruz.

Se vistió con los mismos pantalones de la noche anterior. Con la misma escueta camiseta. Se recogió el pelo en una cola de caballo. Y se cubrió el temor con unas enormes gafas de sol. Pero abrió decidida la puerta y la cerró de un portazo.

Al menos por esta vez, el olor a aceite frito no iba a flotar por encima de ella.

Amor bipolar

2008-03-20T00:01:00.001+01:00

Girem el cantó del temps.
I tu continues preguntant-te que perquè sí. Jo, que perquè no.

Dance night fever

2008-03-15T19:21:00.005+01:00

Mireu, maleïts, mireu.
Que la que dansa sóc jo.

...i jo de tu

2008-03-12T02:08:00.008+01:00

Mans gruyère

2008-03-09T00:25:00.005+01:00

No poses la teua felicitat en les meues mans. No me la regales envolta en paper nacrat i un llaç roig. Ni me l'envies per correu certificat un dia anònim de sol exultant. No pretengues que l'aprete fort entre els meus dits per a que no s'escape. Perquè ja no em queden forces. Perquè la teua felicitat s'esgolarà entre les meus mans ferides en guerra. Els francotiradors les van convertir en unes mans gruyère. I quan més aprete la teua felicitat entre elles, més depressa l'escorreré sobre el veí de baix. Per això evita sentenciar-te entre les meues mans. Ni tanmateix en primera instància. Perquè he acabat convertint en mirall trencat tot allò que un dia vaig tocar amb elles. La il.lusió. El demà. El cim de la muntanya més alta. El seu rostre. Perquè ara tot regola sense remei per entre els meus dits. Tu, i la teua felicitat. Jo, i la meua felicitat. Formant en terra alguna cosa que un oceà de llàgrimes sembla i que una bassa de dolor no és.

Així que no deixes caure lleugera com la seda al vent la teua felicitat sobre les meues mans. No ho faces. Que ara ja soles sé emprar-les per a remenar el blandiblú en què s'ha convertit la meua pròpia merda.

Sols una última questió: tu no poses la teua felicitat en les meues mans. Però puc deixar jo la meua en les teues?

Deconstrucció de la metàfora

2008-03-08T21:40:00.004+01:00

La meua vida sense tu: una borsa de pipes sense sal.
No sap a res.

La perfecció del pretèrit

2008-02-12T14:12:00.000+01:00

Et perdia poc a poc.
Et perdia dia rere dia.
Et perdia amb cada exhalació.

Fins que un dia et vaig perdre del tot.
És així com un pretèrit imperfecte es transforma en perfecte?

Propietat

2008-02-01T13:50:00.000+01:00

I els valents qui van ser: aquells que se'n van anar o els que es van quedar?

Temps minimal

2008-01-31T20:45:00.000+01:00

Hi va haver un temps en què menys era més.
En eixe temps, sols necessitava una llapicera per a pintar de color les fosques vesprades d'hivern. Em sobrava amb un poal ple d'aigua per a passar tot un estiu seguda al balcó mirant les ones. No em calia més per viure que la llibertat que respirava en el humid carrer de la meua infantesa. La mà de la meua iaia agafada a la meua mentre sestejava. La sintonia de Comando G de fons. Ma mare tornant a casa.

Hi va haver un temps en què menys era més.
En eixe temps, inventava l'acudit més divertit amb el nom dels planetes del sistema solar que ens havien manat estudiar. Escrivia notetes per a demanar perdó que deixava sobre la taula quan tots estaven ja dormint. I la felicitat era una bolsa plena de Coconut. La primera sessió de cinema amb les amigues en el Goya. Folrar els llibres cada setembre mentre els olorava.

Hi va haver un temps en què menys era més.
En eixe temps, l'amistat era falsificar juntes els nostres carnets d'identitat en la meua habitació. Seure juntes sota una olivera en horari de classe. Morir de festa el dia dels xiulitets-glòria-mona-filaetes, però morir juntes. Dormir cinc en un mateix matalàs i haver-se de girar totes al mateix temps. I em bastaven les teues orelles per a renàixer cada diumenge.

Hi va haver un temps en què menys era més.
En eixe temps, enrojolia quan em mirava el meu príncep blau. I, quan anava amb un xic al cinema, no podia deixar de pensar en l'electricitat del centímetre que separava el seu braç del meu. Creia que l'amor era estar cinc segons seguda al parque xarrant, besant-te, xarrant, besant-te, i que el rellotge haguera marcat el pas de tres hores. No en sabia més. De passats ni de futurs. Ni volia més. Sols que m'abraçares en silenci mentre dormies contra la meua esquena, després d'haver-me fet l'amor per primera vegada.

I ara, que sé diferenciar les quantitats, no pague si no és amb targeta de crèdit. Demane vi quan sope fora de casa. Planeje les vacances amb total llibertat de moviment i pressupost. Tinc una llista plena de teléfons. Un centenar de cds de música. Duc tacons de quinze centímetres. Em codeje amb la història del meu poble. Sóc capaç d'entendre pel.lícules en anglés. Dorms amb mi cada nit. I, tanmateix, més no és res d'aixó. Més és tancar els ulls i tornar a una blanca i austera habitació on puc agafar de la mà a la meua iaia mentre sestege. On el mes de setembre escampa olor a llibres. On atemptem de nou contra la llei, però juntes. I on em tornes a fer l'amor com si fóra la primera vegada.

Raó de ser

2008-01-19T10:52:00.000+01:00

No és el que tinc. Ni el que sóc.
És el que he perdut.

Paisanatge local

2008-01-18T20:59:00.000+01:00

Un mòbil desesperat per ixir de l'oficina pegat a l'orella d'un jove. Una esquena de cuir retallada contra la porta oberta del castell. Una parella de castellans –ella per davant d'ell– que es recriminen que, oye, van a llegar tarde. "Como siempre", clausura ella. ¿Aniran la manifestació contra el tancament del repetidor de TV3? Quatre ballarines dansant en dos peus. Quatre boles blanques d'arrecades sense billar. El dependent abertzale de l'òptica. Mmmm... "Éste es de Hannibal Laguna". Noves paraulotes en boques adolescents. Pells de pipes davant del banc. L'amic del meu amic ja amb dos nanos. I dos anys més que jo. La que ahir jugava a la Barbie cantant-li a les segones oportunitats. Els nous rics passetjant un gos llavat amb Blanco Nuclear. Tres rúbies parlant rus. Rumanés. O txec. Un riure universal. El de les tres rúbies i el del xiquet perseguit per son pare a l'únic parc. Un camallarg promocionant una nova tenda. Publicitat que cau del cel. Una parella que es besa en un semàfor. El roig que dóna llum verda a la passió. Solroca amb un maletí. I sense la càmera de fotos. Uno de vint que condueix un cotxe, també de vint. La seua mirada que es creua amb la meua sense haver-li donat preferència de pas. Mmmm.... Feromones volant de la mà de viagres pels carrers de la meua ciutat. Divorç per incompatibilitat sexual. La loca del cigarret constant més enllà de la mort que pregunta pel periòdic de demà. Un portal mal pintat. I sense tu esperant-me. Unes claus perdudes en l'infinit bolso de Mary Poppins. Ma casa.

I, per fi, jo.

Extàtica estàtica

2008-01-17T20:57:00.000+01:00

Ara escalfes.

Però un dia correràs. Correràs sense descans ni destí. Boxejaràs contra els murs dels laments. Trencaràs tots els silencis. Creuaràs oceans. Escalaràs inferns. Volaràs amb les mans del rellotge. Viuràs 24 dies en 24 hores. Cosiràs ponts aèris. Donaràs la volta al món en 360 pulsacions. Sumaràs cames, mans, boques. Multiplicaràs el resultat pels kilòmetres recorreguts. I el número que obtingues serà el preu just de la teua fugida a cobrar en meta.

Un dia correràs maratons. Escaparàs dels fantasmes buscant la medalla d'or. I, a l'estirar muscles i vivències, entendràs que, per a viure i no morir en el intent, no calia córrer. De la mateixa manera que, per a continuar respirant, no cal obrir més la boca. Entendràs i maleiràs no haver-te deixat dur pel corrent. Maleiràs i entendràs que tot era molt més fàcil. Que, per a sobreviure, no calia tanta lluita. Tanta ressistència.

Simplement bastava amb fer-se el mort per a que el mar t'haguera dut lentament, com una nana, a la seua superfície.

Immersió

2008-01-15T00:11:00.001+01:00

Existeix la possibilitat. Petita, minúscula, enana, centessimal, insignificant, quasi invisible, submergida, coberta per una escafandra d'acer. Però existeix.
La possibilitat de que, en el fons del poll del pèl de l'ull de la granota del pal del clot del fons de la mar, estiga tenint realment el que vull.

La contrareforma

2008-01-14T00:19:00.000+01:00

1.- Puc perdre-ho tot, però mai l'esperança en recuperar-ho.

2.- Seré condescendent amb mi mateixa quan m'haja fallat. M'abraçaré durant cinc minuts, em colpejaré en l'esquena i em diré: "ala, xavala, a menjar-se la vida".

3.- La felicitat no ha de ser sempre la dels demés. Baixaré a l'epicentre de la terra si algun dia descubrisc que la meua s'amaga allí.

4.- Caminaré amb valentia. Enfortiré les cames per escapar dels covards. I sentiré el soroll de les meues pases sense necessitat de posar-me tacons.

5.- Em donará igual ser o no perfecta. Políticament correcta. Simplement ser ja és important.

6.- No em cansaré mai de voler besar-te. De voler fer-te l'amor com la primera vegada. De voler mirar-te d'ací trenta anys, amb el teu colesterol alt i les teues canes, preguntant-me on t'havies estat amagant fins eixe moment.

7.- Tractaré de no cometre els mateixos errors. Però preferiré una punyalada mortal que anar llanguint poc a poc.

8.- Tindré sempre els ulls ben oberts, malgrat la meua miopia. La vida no es viu en cinemascope.

9.- Pronunciaré el teu nom tots els dies en secret. Quan ningú m'escolte. No deixaré que l'oblit t'atrape. El teu lloc, cada vegada estic més segura, no és l'ombra.

10.- Despertaré tots els dies pensant que hui sí. Que desitge tant que siga que sí que és impossible que el món no es conjure algun dia per a donar-me el que vull. Encara que siga per fer-me la punyeta.

El cigne que duc a dins

2008-01-05T15:15:00.000+01:00

Tots deuriem morir així. Amb la música d'un trist i solitari violí de fons. Aletejant ones i escampant amb elles l'olor de la mar. Cedint al teló final i rebelant-se amb fúria alhora. Donant pasos precisos per milimétrics i milimétrics per precisos en l'última funció. Deixant sobre la vida les petjades d'unes sabates de ballet de punta. Com un cigne suau, delicat, bellament resigant al seu destí mortal.

Maya Plisestkaya va aprendre a morir així després de vuit-centes funcions. Quantes em caldran a mi per aprendre a morir, ressuscitar i viure com el cigne que sóc?

Bye bye, passat

2008-01-02T20:39:00.000+01:00

Finalment, va ixir per la porta. I, mentre començava a baixar els graons, es va girar no sé ben bé perquè i em va mirar per última vegada. "Ya nos veremos un día de estos por ahí", em va dir. "Claro", li vaig contestar sense dissimular que preferia que no fóra així. Duia hores intentant fer-lo desaparèixer sense ferir-lo. Sabia que necessitava abraçar, besar, tocar amb un únic propòsit: oblidar. I ho sabia per simple empatia. Perquè jo també necessitava abraçar, besar i tocar amb el mateix propòsit. Els dos buscàvem uns llavis de sal que tancaren ferides. Però el frec de la sang encara per cicatritzar no cura. El que passa és més bé tot el contrari: fa que el tall continue supurant.

Però d'aixó me'n vaig adonar massa tard. Quan ja li havia obert la porta. La de ma casa i la del passat. I vaig ser incapaç de dir-li que no. Veia en ell a la jo que he sigut els últims mesos. El nom d'ella era una margarita que floria a cada paraula en la seua boca. La meua, la primera que ell besava en molt de temps sense ser la d'ella. La d'ell, la primera que jo vaig besar i la primera que em va traïr. Érem un binomi de principis en un acte de caritat. Empatats en currículums històrics. I en dolors. Perquè l'espill que tenia davant de mi feria tan com si s'haguera trencat en mil trossos i el mosaic de reflexes caiguera lentament sobre mi. Sense pietat.

I així, sangrant dolors i absències, vam fer l'amor.

Pot ser va tornar a la meua vida per completar un cercle de quinze anys. O per fer que el torne a dibuixar de nou. No ho sé ben bé. I crec que tampoc m'importa. Pot ser la seua aparició sí va servir per curar algunes ferides: les primigènies. Eixes que, de tant antigues, ja s'han convertit en tatuatges. En cicatrius al cos úniques, personals i intransferibles. Més identificatives que el carnet d'identitat. Per això quan finalment va ixir per la porta –la de ma casa i la del present– vaig tornar corrent a la meua habitació. Vaig obrir de bat a bat la finestra, vaig posar a rentar els llençols i vaig deixar que l'aigua de l'aixeta s'enduguera, tuberia avall, tot el que quedava en mi d'eixa nit: la visita d'un passat que, per poc, acaba convertint-me en estàtua de sal.

El meu mapamundi

2007-12-29T00:54:00.000+01:00

Jo era la nit que val de París, els capitells ancestrals de Roma, la transparència de les platjes de Cancún, el bullici dels trenta anys de Dublin, l'atreviment londinense, l'embriaguesa del vi d'Oporto, l'horitzó sense límit de l'estepa rusa, les vint llengues de Nova York, el viatge submarí per l'oceà Pacífic, el sol primerenc de la Xina, la llibertat escocesa, el safari africà i la boira sota el cim del Kilimanjaro.

Jo era el mapamundi complet. I tu anaves sense brúixola.

Escalada de súmmums

2007-12-25T13:02:00.000+01:00

El súmmum de les alegries és intuir que, yuhu!, tinc una carta darrere de les reixetes de la bústia.

El súmmum de les penes, descobrir, a l'obrir-la, que són dos postals de Nadal escrites per mi que el carter ha retornat per destinatari desconegut.

I el de les rabinaes, plantar-me davant dels dos portals, comprovar que direcció i nom són correctes i estar preparant una reclamació.

Love actually; actually, love

2007-12-24T19:15:00.000+01:00

"Siempre que me siento pesimista por cómo está el mundo pienso en la puerta de llegada del aeropuerto de Heathrow. La opinión general da a entender que vivimos en un mundo de odio y egoísmo pero yo no lo entiendo así. A mí me parece que el amor está en todas partes. A menudo no es especialmente decoroso ni tiene interés periodístico, pero siempre esta ahí. Padres e hijos, madres e hijas, maridos y esposas, novios, novias, viejos amigos. Cuando los aviones se estrellaron contra las Torres Gemelas, que yo sepa ninguna de las llamadas telefónicas de los que estaban a bordo fue de odio y venganza. Todas fueron mensajes de amor.
Si lo buscáis, tengo la extraña sensación de que el amor, en realidad, está en todas partes".

Seguint el camí

2007-12-19T14:46:00.000+01:00

Toc, toc. Toc, toc. Toc, toc.
És el soroll dels meus peus sobre les baldoses grogues. Camí de la felicitat.

La benvinguda

2007-12-16T17:50:00.000+01:00

I aleshores aplega ella. Estrenant una melena d'estil garçon del color dels pobles del Mediterrani que oneja a cada pas. La marea de llum es deté davant de mi i li elogie el seu nou estil. Lleugera i greu al mateix temps, em contesta que no entén com ha pogut dur tant de temps els cabells curts. Perquè diu que sentir com el vent l'acarona és un dels grans plaers que s'estava perdent. Ella és així. Veu pigues en el cel de les nits del millor estiu de la seua vida. De matinada, juga als parcs infantils que hi ha a la seua ciutat. Riu amb la boca i els ulls. Calça esportives perquè no li calen tacons per a sentir-se caminar. Amaga sorpreses sota les mànigues. Balla i canta amb la granera per escombrar els seus mals. I les pors. Perquè sota la seua aparença de columna sense fisures, en té moltes, de pors. A deixar passar els dies. A no tornar a sentir el que sentia estant en aquella habitació. A oblidar. A recordar. Però diu que ha aconseguit posar-los nom a cada una d'aquestes pors i que aixó ja és un gran avanç. I, sobre tot, diu que amb els anys ha aprés a perdonar-se. A ser condescendent amb ella mateixa. I a cuidar l'hibernacle d'il.lusions que la fan estar hui, ací, davant de mi.

"Benvinguda de nou. No sé com he pogut viure estos últims mesos sense tu", li dic mentre l'agafe de la mà per a entrar en casa.

Amor de mare

2007-12-15T00:06:00.001+01:00

És entrar en casa i descobrir, per sorpresa, que ha crescut una poinseta sobre la taula del meu comedor.

Avís per a amants

2007-12-14T00:26:00.001+01:00

No t'enamores de mi.
Et faré pastura de les paraules quan em deixes.

Records que regallen

2007-12-13T22:10:00.001+01:00

Em feia por açò. Que em passara precissament el que està passant-me: que estic oblidant. Que sóc incapaç de recordar la teua veu. Que ja no sé com em besaves. Que el teu rostre hel.lènic es desdibuixa poc a poc. Regallant traços en un llenç al que algú li acaba de tirar un got d'aigua. Barrejant-ho tot sense mirament. Formant un nou quadre de perfil abstracte. Difícil de mirar. I d'entendre. La teua imatge se'n va hui a càmera lenta. Però se'n va sense remei. Se'n van les teues nits i els teus matins. Les teues paraules. Les teues mirades en silenci sostingut. Les teues mans. T'escapes sense dir-me adéu. De puntetes. Com si fóres un lladre. I ja no sé què fer per a retindre el poc que em queda hui de la nostra història: els records.

Vosté està ací

2007-12-10T22:13:00.000+01:00

Un axioma, un

2007-12-06T21:49:00.001+01:00

"La intuición de una mujer es más precisa que la certeza de un hombre"

Rudyard Kipling.

No hi ha res...

2007-11-27T20:21:00.000+01:00

... com rescatar una minifalda per retrobar en els teus ulls la primitiva mirada –no vols, no pots, no vols, no pots, no, no, però sí, sí– del desig de caminar al meu costat.

Ordre del GPS

2007-11-21T00:06:00.000+01:00

Busca'm per a trobar-te.

El substitut

2007-11-20T17:48:00.000+01:00

Tenia menys de quatre anys quan el metge em va prohibir el xocolate. I, a eixes edats, un diagnòstic així és el més paregut a tancar-te les portes del cel. Encara recorde la pel.lícula en la que ix la enana que vaig ser jo despertant un matí de diumenge del llit de capçal blau. "Mama, és que no puc tancar les mans...", deia. Perquè les tenia tant unflades que quasi no les podia menejar. Després van vindre els rodals per tot el cos. I les picors. Això ja va ser a l'hospital, on vaig estar una setmana ingressada. Però eixa escena ja no la recorde. Deu ser que l'estànça en el món de l'asèpsia no em va impressionar. Perquè no aconseguisc veure ni una sola imatge d'allò quan aprete els ulls amb força per tal d'alliberar a la meua ment de l'estrenyiment que sol patir. Sí recorde, en canvi, les conseqüències d'aquella estança. Es van acabar els bollicaos. Les palmeres de Kaly. Els berenars de diumenge en un comedor folrat d'estética dels setanta amb una tassa de xocolate calent entre les mans i acompanyada de la mama i la iaia, que sostenien el mateix xocolate en una tassa exactament idéntica, però més gran. Mai hem estat tant prop de ser tres nines russes i una havia de desertar. I eixa era jo. No m'ho perdonaré mai.

Després van vindre més reaccions al xocolate. Perquè la temptació era massa gran. Sobretot als aniversaris, quan les taules es plenaven d'entrepans de Nocilla. O a l'estiu, quan sols un Cola-cao fresc podia agranar-me tota la calor. El metge va dir que és que el gra del cacao és molt fort per als nens. Però vaig tenir l'última erupció fa tres anys i en eixe moment jo ja em sentia quasi tant vella com ara. Per això, en realitat, continuava menjant xocolate. Per això crec, en realitat, que he continuat fent-ho. En petites porcions, clar. És com un joc per a adults. Com una carrera de cotxes. Fregue amb valentia la velocitat màxima permesa i, sols aleshores, pare. Crec que, en el fons, el que passa és que m'agrada el risc. Ballar amb els meus propis límits. No saber si, a l'endemà, tornaré a tindré rodals per tot el meu cos. O si, per fi, estaré vencent la meua al.lèrgia. També crec que m'agrada patir. Perquè els rodals piquen. I quan més et rasques, més piquen.

Però malgrat això, continue temptant la sort. I continuaré fent-ho. Diuen que el xocolate és bo per als dolors menstruals. I a un home m'agradaria vore-lo passar per ahí. També que és un substitutiu del sexe. I ja sé que estes afirmacions fan risa perquè res pot substituir un cos encara que el món estiga ple d'imitadors, substituts i males còpies. Fins i tot, nosaltres mateixa ho som de vegades. Emprem pastilles d'avecrem en lloc de fer brous. En la Fira de Cocentaina, triomfen els bolsos que simulen ser de Tous. I tots practiquem el fast-food sentimental, canviant reis morts, de vellea o assassinats, per altres de vius. Però encara sé distingir el colze del cul. Sóc conscient de que no hi ha bombó que substituïsca una boca que besa amb ànsia. Dues mans que delineen contorns i creen dobles de fang. Una esquena en la que descansar després dels terratrèmols. Absolutament res. Si de cas, la boca ansiosa pot ser substituïda per altra boca ansiosa. Les mans d'un terrisser per les d'altre terriser. I el descans d'una esquena per un somni entre el vall d'altres homóplats. Però, de vegades, ni així. Comparar el xocolate amb el sexe és com besar a algú amb els ulls tancats i, a l'obrir-los, no vore els teus a un centímetre dels meus. S'assembla a la felicitat, però no ho és.

L'atzar que no busque (entendre)

2007-11-11T20:44:00.000+01:00

"Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con deliberada libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.
Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundido, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientra nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua".

Rayuela, Julio Cortázar

No m'ho digues més

2007-11-08T20:19:00.000+01:00

Sí. No m'ho digues més. Si ja ho sé. El problema de tot sóc jo. No pot ser que odie tot allò que un dia em va donar la felicitat. Sobretot, perquè tot allò no ha canviat. Roda amb la terra, però no ha canviat. Al menys, en el que és essencial. Els amics de sempre continuen oferint-me la mà. No són més alts que abans i gasten la mateixa colònia. La gent que contesta a l'altre costat del telèfon em dóna les respostes nostres de cada dia. Som autómates de la conversa des de fa anys. Les llibretes de la faena sempre són blaves. I la impresora segueix badallant lletres sense ganes. La ciutat no ha canviat les seues coordenades. Es mou, però no fa soroll. Continua estant plena de cardats. De dones que mullen magdalenes al café amb llet. D'homes que s'abriguen amb xaquetes de quadres. De pocs xiquets. De molts ponts i pins de filaes.

Sí. No m'ho digues més. Si saps que ho sé. El problema de tot sóc jo. Ha canviat la meua mirada sobre tot allò que un dia em va donar la vida. Soles veig que merda envoltant-me. I no vull les mans dels amics de sempre. No soporte les mateixes colònies. Ni les preguntes i respostes foradades de tant gastades. Odie el color blau. Tinc ganes de desfer tots els cardats que trobe al meu pas. De clavar la mà en eixes estalacmites de laca i rebolicar-les amb furor. D'incendiar els bars que oferten magdalenes i cafés amb llet per a passar la vesprada. D'esgarrar les mànegues de les xaquetes que otorguen alcoiania als prohomens al Dia de la Gloria. De córrer en línia recta i sense destí.

Sí. No m'ho digues més. Ho sé. Ho sé massa bé. Veig merda perquè tinc merda dins de mi. El problema sóc jo. I això que cada dia em pinte les pestanyes. Però el marc no fa que veja un altre quadre. Ni tan siquiera aconseguisc una mirada més interessant. Si et fixares bé en els meus ulls, vories merda al fons. Tristor. Soledat. Una guerra perduda. Restes de totes les llàgrimes que he plorat. I de les que ploraré. No sé assumir d'altra manera la pérdua dels meus pilars. De les columnes que han sostingut dempeus els meus 29 anys. Del món que va caent rajol a rajol perquè estic espentant-lo jo. De la pols amb què l'enderroc està sepultant-me. No sé assimilar que, pot ser, hi hauran altres, però cap d'ells sera tu. No sé soportar que no em tornaràs a besar. Que no volaré amb tu. No que no volaré: que no ho faré amb tu. Pensa en què et fa feliç, em vas dir fa poc. Mai he estat tan segura d'una resposta: besar-te. La resta era burumballa. Decorat. El soroll de la vida dels demés passant de puntetes per la nostra història.

Així que, per favor, no m'ho digues més. No estàs descobrint un nou continent. Tampoc tractes de donar-me medicaments. No precisament tu, un esclau de la llibertat. Sé perfectament el que em passa. No em cal cap anàlisi de sang per saber que el que tinc té un nom: estic fotuda. Enyore sense esperar. Però espere amb ànsia. Rode el minuter asseguda al parc. En un banc encarat a la escandalosa vida dels demés. Desijant vomitar tota la merda que m'empasse amb saliva. I que, al alçar-me, m'hagen crescut, per fi, unes ales antibombardeig i testades dermatològicament. Recuperar la jo que reia. Recreure en la gent. Tornar a tindre en Friends i el gimnàs els millors moments del dia. Ser capaç, de nou, de mirar a les muntanyes que envolten ma casa. I dirigir cap a elles el meu vol.

Cap a dins o cap a fora?

2007-11-04T14:41:00.000+01:00

Hi ha dies en què no sé si el que vull és menjar o més bé vomitar.

Els possibles de cada dia

2007-11-03T10:44:00.000+01:00

Cuberta per l'escalfor del nòrdic i del meu únic cos en un llit per a dos, pense en tots els possibles possibles que comencen amb el dia. Faré, escriuré, ordenaré, correré, decidiré, volaré. La pàgina en blanc m'anima a enfrontar-me al fred primerenc del mes de novembre. Em destape amb valentia. Pose els peus sobre les rajoles gelades. Puje la persiana. Obric la finestra. Mire cap el carrer deshabitat. I en eixe moment em sincere amb mi mateixa. Sé que no faré cap dels possibles pensants segons abans entre cotó en pèls. No adoptaré un gos. No faré puenting. No em raparé a l'uno. No arreglaré els àlbums de fotos. No m'estenaré al jacuzzi. No aniré a preguntar per la depilació amb làser. Ni enviaré missatges de salvament als controladors aeris. Perquè sé que, en realitat, res d'això és el que m'agradaria estar fent en este fresc matí de tardor. He perdut força i he guanyat claredat en algun punt de l'escàs metre que separa el futur del present. El dia és ara una pàgina plena de mamarratxos. Així que tanque la finestra. Baixe la persiana. I me'n torne al llit.

Al menys, encara conserva algo de la meua pròpia calentor.

No passa res

2007-10-27T10:02:00.000+02:00

No oblide les claus darrere la porta. No rep trucades de persones que s'enganyen. No punxe la roda del cotxe. No trobe un billet de vint euros al carrer. No tinc més llàgrimes que plorar. No m'acabe de carregar mai la cortina de la dutxa. No em conviden a vore amanèixer. No tartamudeje. No arribe tard. No m'esvare al carrer. No em segueix cap gos perdut més de cinc metres. No em creixen les plantes. No veig ni un sol esclata-sang per Mariola. No encenc mistos. No m'atraquen. No plou el diluvi quan estic al carrer sense paraigües. No em besen. No guanye la quiniela. No caic per un pou ni em faig xicoteta després de menjar-me un pastel. No truques el timbre. No conec a la meua doble d'efectes especials. No veig fantasmes. No tinc les respostes. No menge la poma envenenada. No alce el vol.

No passa res. Això és el que passa.

Preparada, llesta, ja

2007-10-18T10:36:00.000+02:00

"No sé porqué hago esto. No me gusta vivir de esta manera. Sólo doy vueltas. Quiero que me levanten del suelo, ¿entiendes? Que mis hijos tengan poderes mágicos. Estoy preparado para que me pasen cosas asombrosas. Puedo con ellas".

Tú, yo y todos los demás.

Als que pensen (massa)

2007-10-16T17:41:00.001+02:00

I tu què fas: vius o rumies?

Dos definicions, dos

2007-10-15T11:43:00.001+02:00

Sublimación: Acción y efecto de sublimar.
Sublimar: 1. Engrandecer, exaltar, enaltecer. 2. Hacer pasar directamente del estado sólido al gaseoso.

És a dir, convertir els dits dels meus peus, les pigues de la meua esquena i el meu cabell estorat en aire. I volar lliurement.
El procés químic que experimente quan em beses.

The way I am

2007-10-13T10:06:00.000+02:00

-Kate, esperas demasiado.
-A cambio doy todo lo que tengo.

The way we were (Tal como éramos)
Robert Redford, Barbra Streisand. 1973

Cridada en espera

2007-10-12T21:06:00.000+02:00

Cada dia, quan arribe a casa, escolte el contestador.
I, cada dia, quan arribe a casa, continue sense noticies de Déu.

Sentir el xuf-xuf sense dir ni mú

2007-10-11T20:11:00.001+02:00

M'agraden els dijous que saben a divendres. Encara que per a mi, en realitat, siguen dimarts i em quede quasi tota una setmana per davant. M'agraden els calcetins banyats de la primera aigua de la tardor per culpa d'unes sabates que he de renovar. Fan xuf-xuf. I aixó em recorda a quan, de xicoteta, vaig clavar el peu, accidentalment, en el surtidor del cole. Vaig passar tota la vesprada seguda al pupitre sentint el xuf-xuf. I sense dir ni mú. M'agrada la foscor que sorpren als fanals sense encendre. M'agrada saber que estic protegida per un paraigües. Però que puc banyar-me amb llàgrimes que no són les meues quan ho decidisca. M'agrada com plou darrere de la finestra. M'agrada la tardor que m'obliga a abrigar-me d'hivern. M'agrada quan em despulle a un metre de la porta de l'entrada. I, quan un metre més avant, clave les sabates trencades i els calcentins del xuf-xuf en l'assecadora.

M'agrada, sobre tot, perquè sé que, a partir d'eixe moment, és hora de mimar-me. Me, mi, conmigo.

Amanticidi

2007-10-06T18:44:00.000+02:00

El vaig haver de matar.

Volia acabar amb el record de totes les nits. De la primera de totes. De l'última de totes. De l'avidesa amb què ens besavem. De la tendresa amb què ens besavem. Dels seus ulls mirant els meus en silenci. De les seues mans agarrant les meues en silenci. Del nuc en la gola. De les paraules més boniques. De la certesa. De l'única certesa. De l'escalfor del seu cos en les nits de tardor. Volia acabar amb el record d'un futur tot just acabat d'esbossar en el passat. Però no sabia com fer-lo desaparèixer. I un dia qualsevol d'un mes qualsevol d'un any qualsevol, per fi, em vaig decidir. El vaig matar. Vaig matar tot allò que havia sigut ell. Tot allò que haguera pogut ser amb ell.

Sí. Ho confese. Sóc culpable d'un amanticidi.

Geografia de l'oximoron

2007-09-29T12:00:00.001+02:00

En la capital, em sent una xica de poble.
En el poble, una xica de capital.

L'edat de la caiguda

2007-09-28T22:09:00.000+02:00

No recordava com de fàcil és caure quan eres petit. Però hui he fet memòria. Un xiquet se n'ha anat a terra al meu costat, mentre caminava per l'acera camí de la feina amb una cortina de lleganyes encara als ulls. Devia tindre cinc o sis anys. Anava carregat amb una motxilla més gran que ell. I agafat de la mà de sa mare. La més forta de totes les de la meua infància. Soles eixa mà em salvava dels malsons de les nits. Eixa mà éra l'únic escut indestructible amb que em defenia del món quan no passava del metre. Però, així i tot, el xiquet que caminava al meu costat per l'acera se n'ha anat a terra. No hi havia cap pedra al camí. Ni cap pell de plàtan. Ni tanmateix ningú li ha posat un altre peu per davant per a que caiguera. Això és cosa de majors. Ell soles, el pobre, s'ha enredrat caminant. No recordava com de fàcil és que se t'enredren els peus quan eres petit. Però és així. Als que no alcen els peus de terra els poden les ganes de viure. De descobrir. De córrer. I les ganes van més de pressa que els peus. De fet, al xiquet li han sobrat tres segons per estampar-se contra terra. Però no ha fet cap drama. Ni tan siquiera l'he sentit queixar-se. Com si estigués acostumat a no medir les passes i massa acostumat a tastar els rajols. La mare l'ha estirat d'immediat de la mà i l'ha salvat de morir ofegat al llac del monstruo Ness. De ser segrestat pel capità Garfio. De la punxada del fus que filava, a distància, la bruixa de la Bella Durmiente. No he escoltat si, després del rescat, l'ha bonegat. Perquè aixó sí que recorde que passava.

Els majors, he pensat mentre deixava enrerre al xiquet i a sa mare, també caem així de fàcil. Les nostres batacades, la majoria de les voltes, no es veuen, això sí. No es poden enregistrar. Però són exactament així de fàcils. A nosaltres tampoc ens calen pedres al camí, ni pells de plàtans, ni tanmateix els peus dels nostres enemics. Se la peguem nosaltres mateixa sense necessitat de que ens espenten. I més a menut del que es pensem. Més a menut del que voldriem. Supose que també ens poden les ganes de viure. De descobrir. De córrer. I, malgrat la repetició de la jugada fins l'infinit, molts fem un drama de la situació. Aplegarem alguna vegada a entendre que el camí consistix precissament en caure? I en, a continuació, alçar-se? Però, clar, és que alçar-se, de vegades, és molt costós. Hi ha que aguantar les rises dels desaprensius. Espolsar-se discretament les fulles de la tardor que s'han apegat a la xaqueta. Netejar-se les ferides. I l'alcohol cou. A més, quan som majors, no hi ha mà de mare que valga. Ni d'amics. Eixes mans sempre intenten rescatar-te, però ja ets massa conscient com per saber que sols tu pots trobar la porta d'ixida de l'enganyosa casa de xocolata on la tentació t'ha dut.

En fi. Que este matí hi havia un xiquet que se n'ha anat a terra. Una mà de mare que l'ha rescatat. I una jove en tractament de rehabilitació després de l'última batacada que els ha mirat i s'ha somrigut recordant les seues caigudes de petita. I, fins i tot, les de major.

En realitat

2007-09-25T19:35:00.000+02:00

En realitat no he tornat. En realitat no me'n vaig anar. La jo que era va fugir, sí. Va pujar en l'avió, va sobrevolar el continent de núvols, i va aterrar. Va inventar una nova vida durant una setmana en una terra de pedra gris i humida a la que li bull la sang dels trenta anys. Va parlar en altra llengua. Va mirar amb altres ulls. Va descobrir l'oceà. La cervesa negra. Les cortines d'aigua. Es va perdre entre el milió d'habitants de la capital. Va somniar possibilitats. Va refer velles amistats. N'hi va embastar de noves. I un dia de cel ras i sol feridor va pujar en un avió, va sobrevolar el continent de núvols, i va aterrar. De nou. Però hi ha alguna cosa en mi que no ha tornat. Extrany. Perquè la maleta tenia tot allò que m'havia endut. Extrany també. Perquè allò que m'havia endut no era tot el que tenia. I el més extrany de tot és que no sé ben bé què és alló que no va poder vindre amb mi amb cada vol. Ni perquè. Ni si el que m'ha passat, en realitat, és que la jo que era ha soltat lastre o si la jo que sóc ara n'ha agarrat d'altre.

Dissabtes

2007-09-15T12:05:00.001+02:00

"Es el secreto de los vaqueros estrechos. No es que te hagan buen tipo.
Es la euforia mental que adquieres"

Sexo en Nueva York

El dolor... eres tu

2007-09-13T21:18:00.000+02:00

-Què és el dolor?, dius mentres claves en la meua pupil.la la teua pupil.la blava.
-Què és el dolor? I tu m'ho preguntes? El dolor...eres tu.

Esperant la tardor

2007-09-12T22:11:00.001+02:00

En girar el cantó, la tardor. La nostàlgia. La xaqueta. La nit que matina i el matí pereós que fa l'ullet per darrere de les muntanyes. La boira i una catifa de fulles als peus. De fulles esgotades d'una primavera i un estiu. En girar el cantó, la búsqueda de l'escalfor de la teua mà. Els calcetins de dormir. La manta al sofà. El fum de la tassa de café amb llet. La primera bafor de la meua boca. Els dibuixos sobre la rosada de la matinada. En girar el cantó, el panfígol. L'abraç de la terra banyada. Els tolls al carrer. El camí a casa. El llanguiment. L'última exhalació de la vida.

Conversa, pensament, monòleg

2007-09-09T21:48:00.000+02:00

-Bla, bla, bla, bla....
(què guapo està... duia patilles quan estava en mi? li senten bé... no recordava ja les dues pigues que té a la cara... i pensar que moria per besar eixa boca...)

-Bla, bla, bla, bla...
(està nerviós, més que jo... i no em mira a la cara...)

-Bla, bla, bla, bla...
(l'estiu li ha sentat bé, es nota que aixina és feliç... és que jo no el feia feliç?... que no em parle massa de la seua nova vida, que no sé si podré soportar que m'apartara d'ella...)

-Bla, bla, bla, bla...
(que no em mire als ulls molt de temps, que no m'aguante la mirada... i pensar que m'ha fet volar i que ara m'arrastre per terra... però com puc estar seguda ací, davant d'ell, després de tot el que he plorat... qui sóc, déu meu? en qui m'he convertit?)

-Bla, bla, bla, bla...
(bé, al menys, m'he pogut sentar davant d'ell, després de tot... he pogut controlar les emocions i les il.lusions, era condició indispensable per a quedar... però em val la pena trindre amenaçats els sentiments? això no és, diguem-ho alt i clar, una merda?)

Alguna cosa falla

2007-09-04T19:02:00.000+02:00

Sóc allò que sempre havia volgut ser. Una tia independent. Tinc casa pròpia des dels 25. Visc en ella des dels 27. Sesteje al sofà sense que ningú em diga res. Encenc els llums de matinada. Cree i elimine borellons al ritme que a mi em dóna la gana. Ningú m'ataranta quan faig coses de dona a l'aseo. No done explicacions. Ni admitisc comentaris. Li ho dic a ma mare cada vegada que entra per la porta que separa el meu món del món de la resta. Ací mane jo. M'ho he guanyat. Treballe des que vaig acabar la carrera. No vaig tindre problemes en trobar ocupació: vaig acabar un dia en la universitat i a l'endemà ja tenia feina de forma oficial. Tinc els meus dies i els meus dubtes professionals. Però no puc queixar-me. El cap em valora. I creu en mi. Més del que crec jo. I, a més, visc en la ciutat en la que sempre he volgut fer-ho. La ciutat protegida per les muntanyes. I segura. La ciutat de la meua gent. Sóc una bona tia. Divertida. Crec. Intel.ligent. Crec. Em queda poc més de mig any per fer els trenta. I ni els aparente ni em donen por. Ara, com diu el moreno, no sols estic bona sinó que sóc una tia interessant. Crec. L'edat m'ha afegit cel.lulitis, sí. Però he aprés a fer l'amor. I estic disposta a deixar-me la pell per la vida.

Però alguna cosa falla. Alguna cosa m'ha fallat. Si sóc el que sempre he volgut ser, com és que, de vegades, em costa somriure? Com és que les absències han conseguit eclipsar tots els meus premis? Com és que comence a no trobar-li la gràcia a tanta independència? Com és que necessite córrer com Forrest Gump, córrer sense descans ni destí, i m'ofegue en la ciutat de les rutes en cercle infinit? Com és que ho tinc quasi tot i no veig més enllà del que no tinc?

La desil.lusionista

2007-09-02T23:48:00.001+02:00

Cony! Podrien haver-m'ho dit abans! Frase de la meua agenda, de Joseph Roux, un francés del segle XVIII: "La nostra experiència està feta més aviat d'il.lusions perdudes que no pas de la saviesa adquirida".

Tres segles després de que algú se n'adonara, per fi entenc d'on em ve tanta intel.ligència.

Però jo sí tornaré

2007-08-22T20:42:00.001+02:00

Però jo sí tornaré. Qualsevol dia inesperat. En qualsevol lloc inesperat. Apareixeré, de nou, en la teua vida. En una frase de la teua cançó favorita. En un malson d'una nit d'hivern. En els ulls de la xica de l'autobús. Jo tornaré. I ho faré sense soroll. Passant de puntetes entre els teus records. Escampant teranyines amb les mans. Despertaré de l'oblit al què em vas condemnar aquella tardor. Vas fugir en busca d'una llibertat de llibreta de quadres i amb marge. D'una llibertat presonera d'anhels prefixats. I en ella, no hi havia lloc per a mi. Vas fugir. Però les fugides soles funcionen per a la matèria. Per al cos. Perquè, allà on vas, carregues amb una maleta, cada vegada més pesada, cada vegada més sense sentit, que guarda tot el que eres tu. Tot el que alguna vegada vas ser. Fugiràs de la merda. Però la merda viatjarà amb tu. Per això et seguiré sense seguir-te. Com una sombra. Pegada al teu cos. Respirant la teua respiració. Alguns dies m'intuiràs. I fugiràs de pressa per a no encontrar-me. Giraràs cantons. Buscaràs fils als laberints. Escalaràs els penya-segats de la mort. M'evitaràs. I tots els esforços seran inútils. Perquè un dia jo tornaré. Un dia seré i tranquil. Un dia de cel ras i de boira escampada. Pensarás haver guanyat la carrera. Però jo apareixeré. De sobte. Sense fer soroll. I sense necessitat de trucar a la porta. Tu estaràs desprevingut. I, fins i tot, feliç perquè creuràs haver assolit la teua llibertat planejada. Tant feliç que, pràcticament, seràs tu qui m'obriga la porta. Aquella que amaga la bola de plastilina en què acaben convertint-se tots els passats. I jo apareixerè darrere. Duré les dues coletes que em vaig fer aquella vesprada de tardor en què em vas deixar. La xaqueta roja. I el cor gelat. La meua presència et sorprendrà. Et despertarà de la teua felicitat de quadre falsificat. "Com poden els records saltar-se tots els reixats i els pestells amb què ens protegim del seu atac?", et preguntarás. Jo et somriuré. Perquè ja no hi hauran ferides al meu cos. "I jo era la innocent... No m'ha calgut cap esforç tornar", et contestaré. Tu tancaràs els ulls per a evitar-me darrere d'un fundit en negre. Pero no desapareixerè. Els obriràs. I continuarè sense desaparèixer. Miraràs a l'horitzó. L'únic lloc on hauràs aprés que es pot ser vertaderament lliure. I et somriuràs. Tindràs el cor gelat. Serà un dia seré i tranquil. Un dia de cel ras i de boira escampada.

Seduïnt a una extranya

2007-08-20T23:42:00.000+02:00

M'he posat el suéter que mai m'atrevisc a lluir al carrer. Sense sostenidor. El disc de música que em duu un vent fresc que oneja cabells i neteja ànimes. He cuinat la ternera més selecta que he vist al supermercat. Sense cremar-la. He obert una botella de vi que he comprat hores abans imaginant ja este moment. He encés espelmes i les he distribuït per tota la casa. El postre aguardava al frigorífic. M'he mirat a l'espill amb una serena convicció. I he segut al sofà. Esperant.

Sí. Hui tocava seduïr. Seduïr a una extranya. Seduïr-me a mi mateixa.

Una pavada, una

2007-08-19T21:56:00.001+02:00

Tinc una amiga a la qual, un bon dia d'estiu, li va fallar el calentador. Era estiu, sí, però esta amiga és així: li agrada l'aigua bollint en hivern i no la sol soportar més allá de tèbia en estiu. És una tia sense umbral de dolor i, tanmateix, no vol patir a la dutxa. Però al que anava: el calentador no funcionava. I què va fer ella? Cridar, d'immediat, al tècnic. "Ja estem", es va queixar. Perquè sempre que li havia fallat este aparell, l'operació li havia costat un ronyó. "En la pròxima vida, reparadora de calentadors", va pensar. El cas és que, després de vàries cridades infructuoses i escapades planejades en funció de la visita del tècnic, i conseqüentment avortades, éste li va preguntar què li passava a l'aparell i li va recordar que comprovara si les piles encara tenien bateria. Però res. Hauria de vindre a casa.

Fer coincidir les agendes va ser costós. I quan, finalment, el tècnic va aparèixer per la porta, maletí en mà, el seu veredicte va ser instantani. I feridor. "Però, ¿et queda gas?", va preguntar. A la meua amiga, clar, li va caure la cara als peus, sobre tot després de comprovar, gràcies a l'ajuda del veïnat, que, en la seua botella, ni gota ni gota. Avergonyida, li va agraïr que no li cobrara el viatge. "Tranquila, no eres la única a la que li passa açò", li va colpejar el tècnic en l'esquena abans d'ixir per la porta. Tot un alleujament.

I ara, quan la meua amiga conta la història, tothom se'n riu d'ella. "Vos promet que ni vaig pensar en la botella", se sincera. I és deveres. Acostumada com estava a que sempre que fallara el calentador es deguera a una avaria, es va posar en la pitjor de les possibilitats ja d'entrada. Però és que, de vegades, la sol.lució als nostres problemes és molt més fàcil. Molt més simple. I està més a l'abast del que es pensem. El que passa és que esta amiga meua encara no ha aprés que, en esta vida, no s'ha de ser catastròfica perquè les coses, molt a la llarga, molt molt, però així i tot de tant en tant, ixen millor si es va pas per pas i no es pensa en la casella final. No sap que els grans remeis no funcionen ni tan siquiera per als grans problemes. De vegades, els petits remeis, amb tota la seua minusculitat, son molt més infalibles.

Ara, esta amiga meua, diu que no li va bé el dvd. Però que ja ha comprovat que estaguera enxufat al corrent. Anem bé.

Shh! (quarta part)

2007-08-18T11:30:00.000+02:00

... es va fer un silenci incòmode entre ells i jo. Entre el teu món i el meu. Va ser quasi immediat. A la tercera pregunta, de fet, es vam quedar sense saber què dir-se. Perquè tu estaves allí sense estar. Estaves en els seus ulls. En els meus. I vam entendre que era millor parlar amb les mirades per a abrigar un silenci que portava un nom: el teu.

I tu no has tornat...

2007-08-15T12:42:00.000+02:00

S'han secat tots els mars. I he esperat, sense tu, tapiada al fons d'un record. La meua voluntat s'ha fet petita. M'he quedat ací, amb el meu gos espiant l'horitzó. No queden més que deserts. I he escoltat per si algun batec li quedava a esta terra, que era tan serena quan em volies. Hi havia un perfume fresc que jo respirava. Era tan bonica, era així de gran i no tenia fi...

Tu no has tornat. No hi ha esperança. Ni hi ha res. I camine sense tu, amb la meua tristor bevent pluja.

Volen desitjos

2007-08-09T22:06:00.000+02:00

Volen desitjos per la carretera a la Font Roja.

Els desitjos són flors de cotó en pèl que suren per l'aire. Sobre tot en primavera i en tardor. En època de mudar pell. Per la carretera a la Font Roja em va semblar –la muntanya i jo no s'hem entés mai massa bé; no sé perquè, però crec que algun dia es farem bones amigues– que, en realitat, les flors volen després d'haver passat un temps arrelades a terra. Creixen cubrint de blanc una planta el nom de la qual desconec. Però que vaig vore quan ahir em vaig dur d'excursió a la Font Roja. Ho fan, això sí, a la sombra d'espígols, carrasques i pins de color verd alpino. I, un bon dia, l'aire s'endú estes flors a descobrir món. A plenar-lo d'il.lusions. No sé ben bé si, en realitat, se les pot catalogar de flors. Fins i tot, als més realistes els poden semblar que simplement són borrellons. Però quan jo anava al col.legi i sobrevolava el pati alguna d'estes estrel.les blanques de terra, les xiquetes lluitàvem per agarrar-ne alguna al vol. La guardàvem a la mà. Demanàvem un desig amb els ulls tancats. Obriem de nou la mà. I soplàvem ben fort per a que el nostre desig s'enlairara. Si volava alt, era bon senyal. Si no, a continuar jugant. Igual que vint anys després.

Per la carretera a la Font Roja volen desitjos. I les fulles de les carrasques ballen. Bé: unes ballen. Altres es dediquen a aplaudir esta dansa marcada pel ritme del vent. Un vent que et desperta, encara que el rebes amb els ulls clucs per tal de saborejar-lo sense interferències. Per la carretera a la Font Roja el cel és morat. Taronja. Groc. I els núvols tenen forma de culs. Són els culs dels que viuen al pis de dalt, que s'asseuen a vore l'espectacle que estem donant els del pis de baix. Per la carretera a la Font Roja tots són vells coneguts. Les xitxarres canten chucuchú-chucuchú. Com el tren que algun dia portava les il.lusions dels nostres avis fins a Gandia. I la meua soletat es dilueix com colacao entre la gran soletat.

Això sí: del carro carregat de terra roja, per la carretera a la Font Roja,... nà de nà.

Una definició, una

2007-08-08T00:54:00.001+02:00

Soletat: estat anímic proporcional a l'import de les factures del telèfon.